Budapest. Reflexions sobre el patrimoni monumental d'una gran ciutat, per Pilar Vélez

Budapest és una ciutat força plàcida. Grans jardins, parcs, una urbanització àmplia, verda, no gaire sorollosa, amb la presència d’un Danubi immens, que fa de nexe entre ambdós costats, Buda i Pest.

Però la història de la ciutat, i del país en general, és complexa i agitada, realitat que fa que actualment la imatge de Budapest sigui molt diferent de com havia estat en moments rellevants de la seva història. Això, naturalment, no és un fet només propi d’aquesta capital, sinó de tantes i tantes ciutats europees castigades per les guerres, sobretot les grans guerres del segle XX. Frankfurt o sobretot Varsòvia fou arrasada completament pels bombardeigs alemanys durant la Segona Guerra Mundial. La ciutat va fer-se de nou, gràcies als documents pictòrics del pintor italià del segle XVIII conegut com a Canaletto, que ajudaren a la reconstrucció fidel, restauració que el 1980 va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, com a exemple de reconstrucció gairebé total d’una llarga etapa històrica del segle XIII fins al segle XX. A l’inici es plantejar el dubte de com reconstruir la ciutat: a la moderna o recuperant l’aspecte històric. El centre, l’espai més identitari de la ciutat, recuperà el caràcter de sempre, de tal manera que l’imaginari col·lectiu no va perdre les seves arrels. Recordem allò de “qui perd els orígens , perd la identitat”, és a dir, per poder saber qui som i què volem ser.   

Tanmateix, el cas de Budapest és diferent. Del món medieval i la seva arquitectura no en queden gaire testimonis originals. En molts casos només unes restes, un timpà, unes columnes, una làpida... Però després d’unes quantes pèrdues de territori al llarg dels segles i les diverses guerres amb els otomans i amb altres ètnies europees, en la darrera etapa del segle XIX, formant part de l’Imperi Austrohongarès, amb Francesc Josep i la popular Sissi al capdavant, malgrat la supremacia austríaca, Budapest esdevingué una gran ciutat. El seu rival era Viena i els hongaresos maldaven per superar la capital de l’imperi. Des de l’òptica de l’art i l’arquitectura eren temps d’historicismes, és a dir, d’estil  neoromànic, neogòtic, neorenaixement, fins i tot neomorisc o neoàrab. En una bona part, tot plegat era producte d’aquella mirada envers al passat que el Romanticisme va estendre per tot Europa i que generà el naixement dels nacionalismes. És a dit, la necessitat de dotar d’arrels històriques als col·lectius que maldaven per construir la seva història nacional. Aquest corrent també arribà a Catalunya amb el moviment cultural de la Renaixença, i allò que en denominem “neos” també afloraren a casa nostra (només a tall d’exemple, el Santuari neogòtic de la Misericòrdia de Canet de Mar, de 1857).

Budapest va fer una aposta molt forta: El projecte tan majestuós del Parlament neogòtic, sens dubte, és el millor testimoni. Des del 1880 en què es va aprovar la construcció, fins al 1902 en què s’inaugurà, un gran nombre d’artesans, industrials i artistes, sota la direcció de l’arquitecte Imre Steindl, van fer possible un gran projecte arran del Danubi, que de seguida havia de convertir-se en allò que avui es denomina l’sky line de la ciutat, és a dir la seva imatge més característica, amb la cúpula central i tot de torres punxegudes que fan pensar en un brodat de puntes. No és estrany que el paisatge urbà de Budapest, presidit pel Parlament a Pest, i el castell de Buda a l’altra riba, fos declarat Patrimoni de la Humanitat. Tot això era conseqüència d’haver assolit el Compromís de 1867, pel qual l’emperador austríac cedia més autonomia als hongaresos i esdevenia rei d’Hongria, estat que va acabar-se amb la dissolució de l’imperi al final de la primera guerra mundial.

Però des de mitjan segle XIX, Budapest va viure una etapa d’esplendor econòmic. A Pest, la catedral de Sant Esteve (construïda entre 1851 i 1905, perquè la cúpula va haver de ser feta de nou el 1868), és un exemple d’església neorenaixentista. O la gran sinagoga, la més gran d’Europa, dins del barri jueu, amb capacitat per a tres mil persones, és d’estil neomorisc, molt malmesa durant la segona guerra mundial i restaurada entre 1991 i 1998. Al cantó de Buda, sobresurt l’església catòlica de Maties, que sembla remuntar-se al segle XI, amb nombroses intervencions gòtiques i posteriorment renaixentistes, a càrrec del rei Maties Corví (en llatí, Matthias Corvinus), casat amb Beatriu de Nàpols o d’Aragó, que fou un gran mecenes renaixentista. Però poc després, els otomans la convertiren en mesquita i no va ser fins la segona meitat del segle XIX, quan, un cop més, va ser restaurada i es dotà de pintures i vitralls de gran qualitat. Avui és un prototip d’arquitectura neogòtica, amb restes gòtiques, d’un gran esplendor, amb un interior ricament decorat seguint l’estil ornamental d’aquells anys, ple de color. Juntament amb el Parlament, són els dos grans exemples del gust neogòtic vuitcentista present a tot Europa. Pensem per exemple en el Parlament de Londres, d’origen medieval, com el de Budapest, arran del riu Tàmesi, totalment reconstruït el 1834 en estil neogòtic, després d’un incendi. O bé, de molt més a prop, la façana neogòtica de la catedral de Barcelona, sufragada pel banquer Manuel Girona, i acabada el 1913. Com més d’un cop s’ha dit, el segle més gòtic de tots és el segle XIX, no el segle XIV o XV. Sense oblidar, però, el romànic, o més ben dit, la versió “neo” del segle XIX: el Bastió dels Pescadors, una gran urbanització neoromànica de primeríssim ordre (incloent-hi el restaurant on vam sopar la darrera nit), obra de Frigyes Schulek. A la riba del Danubi, a Buda, tocant a l’església de Maties, sobre el turó del castell, va ser construït entre 1895 i 1902. Situat en la zona de l’antiga ciutadella, permet una visió molt àmplia de Budapest. L’integren set torres, una per cada tribu dels magiars que van establir-se en aquesta zona cap al 896. Gairebé destruït durant la segona guerra mundial, el 1947, el fill de l’arquitecte que n’havia estat l’autor, també arquitecte, el reconstruí. Avui és un dels llocs més emblemàtics de la ciutat, ple de turistes que admiren i fotografien les vistes de Pest de l’altra banda del Danubi.

En definitiva, Budapest és una ciutat del segle XIX, del darrer terç del segle i primers anys del XX, com bona part de les capitals europees que van configurar-se com a tals en aquella època. Per això és també una ciutat “monumentalitzada”, un fenomen molt característic d’aquells anys, quan les ciutats es modernitzen i volen dotar-se d’identitat pròpia: Sant Esteve, el rei Maties, Sant Gerard, la reina Sissi, músics com Franz List i un llarg etcètera són presents en carrers, places i en les façanes dels edificis. L’estratègia de la monumentalització de l’espai físic recorre als artistes, i especialment  als escultors per crear monuments de tota mena -bustos, retrats eqüestres, escenes històriques, etc.-, que omplen carrers i places i recorden els ciutadans noms i moments claus de la seva història, convertint-se d’aquesta manera en símbols de l’imaginari col·lectiu. Budapest, que és una ciutat àmplia, i amb grans jardins i parcs, és plena d’aquestes representacions escultòriques, creades a l’hora que es recuperava, reconstruïa o fins es reinventava el patrimoni arquitectònic malmès, fenomen que és un clar exponent de l’afirmació de les elits locals burgeses, que trobem arreu d’Europa, també a Barcelona. Tot plegat venia a ser com una “reparació” del passat, molt característica de l’esperit romàntic, propi de la societat liberal que cerca legitimar-se, econòmicament, però també culturalment. De la mateixa manera que es crea l’Òpera nacional, un edifici neorenaixentista, inaugurat el 1884, com a signe de cultura, en un país en què la música ha estat i és un element cultural de primera magnitud. Sens dubte, darrera de tot això hi surava una ideologia que, malauradament, no havia de durar massa dècades.  

Passejant per la ciutat, també és visible l’arquitectura del pas del segle XIX al XX, Art Nouveau, o Modernisme com en diem a Catalunya, o bé Sezession, com en diuen a Viena, focus destacat d’aquest estil i model de referència per a Budapest. Un estil burgés per excel·lència que forma part de la modernització de la ciutat ja esmentada. Per bé que, curiosament, malgrat la importància, visible en una part notable de la trama urbana, no va ser gaire remarcat pels guies del viatge, tot i formar part de la Ruta Europea del Modernisme, que va des de Portugal fins a Riga. De la mateixa manera, que tampoc no van remarcar els orígens romans de Budapest, aleshores província de la Pannonia, amb restes significativament notables, que només vam veure de cua d’ull el diumenge anant cap a Szentendre, al nord de la ciutat. L’antiga Aquincum, originàriament un poblat celta, era un gran assentament militar, començat a excavar a finals del segle XIX i obert al públic com un parc arqueològic entre 1970 i 1980. L’emperador Marc Aureli sembla que hi va fer algunes estades, raó per la qual hi escriví alguns textos que formen part del llibre de les seves notables Meditacions. Però sembla que avui aquest passat romà està força oblidat. Com en certa forma ho està, potser volgudament, la ciutat soviètica, a base d’edificis com capses de sabates que no compleixen les necessitats elementals de condicionament d’una vivenda (alguns però millorats des de fa uns quants anys).

En resum, Budapest és una ciutat amb un ric patrimoni monumental, bona part del més representatiu aixecat durant les darreres dècades del segle XIX, fet que ens permet parlar d’una ciutat historicista, de gust neomedieval especialment. Però cal afegir-hi una nota discordant de l’actualitat: al turó del Castell sobten els treballs de recreació d’alguns edificis malmesos i fins i tot ja enderrocats, que en ple 2024 tornen a reinventar-se, com ara dos ministeris aixecats de nou a punt de tenir un destí. El govern actual desitja “épater” els seus visitants internacionals amb uns palaus i salons que actualment estan totalment fora d’època. No es tracta de la restauració de la ciutat de postguerra, ni de la creació vuitcentista en estils del passat que es reivindicaven com a propis, sinó un afany característic d’una ideologia autoritària i prepotent, capaç  de construir una mena de parc d’atraccions, a partir d’aixecar parets amb formigó i disfressar-les o maquillar-les, si us ho estimeu més, a base de pintura i afegits, com qui crea una escenografia efímera per a una representació teatral. El cas més sorprenent és el del sobredimensionat palau reial, una part del qual va ser destruït durant la segona guerra mundial i durant el règim comunista, i ara està en marxa la seva reinvenció, d’un cost elevadíssim, però pel que s’endevina d’una qualitat dubtosa, i probablement innecessària.

No deixa de ser una paradoxa el fet que Budapest -l’avinguda Andrassy, construïda el 1872 i els seus edificis, com ara l’Òpera, l’únic carrer del món qualificat com a patrimoni mundial, més la façana del Danubi, amb el Parlament, a Pest, i el turó del castell, a Buda- sigui Patrimoni de la Humanitat, fet que exigeix la seva acurada conservació, responsabilitat de les institucions de govern, i que, d’una altra banda, ara mateix s’estigui encara fent una “singular recreació” d’una gran part del castell enderrocat. La conservació del patrimoni a Budapest és fonamental per preservar la història i la memòria de la ciutat, que cal conservar per a les generacions futures. De ben segur, a Budapest hi ha certes polítiques de protecció i restauració. Però el projecte a l’entorn del palau reial fa l’efecte de no respondre a cap normativa assenyada, o d’haver passat per sobre de la llei. En qualsevol cas, la ciutat al llarg dels darrers vuitanta anys ha sabut recuperar bona part de la seva memòria. Cal, però al final del 2024, a l’inici del segon quart del segle XXI reinventar certs edificis? No forma també part de la història l’enderrocament de certs monuments, fet que explica determinades circumstàncies i contribueix (o hauria de contribuir) a que segons quins fets no es repetissin mai més? Si al darrera del projecte esmentat del palau reial només hi ha arrogància i fatxenderia, davant la situació socioeconòmica actual, caldria replantejar-lo. Ara bé, és cert que ens caldria més informació per poder fer-ne una valoració justa (com “la dona” de Sándor Márai). En qualsevol cas, visitar Budapest, des de l’òptica patrimonial, ha estat tota una descoberta, que ens la confirma com una gran capital europea.