Pendents del Danubi, per Francesc Castell

Tota la història de la gran ciutat del centre d’Europa, Budapest, ha  passat pendent d’aquest majestuós riu, el Danubi. Passa per ser el riu més gran i important del continent, només superat, en llargària, pel Volga. Per això i molt més, la nostra estimada Biblioteca, a través dels seus mini-viatges literaris (ja  força coneguts valorats, fins i tot fora d’Arenys) ens hi ha portat aquest final d’estiu. Viatges, també culturals, gastronòmics i convivencials. Curts, però intensos.  I, com ja fa 17 anys, de la mà organitzadora i imprescindible de Sakkara Viatges,  la nostra agència. Biblioteca + Sakkara formen un tàndem que funciona com un rellotge,...  tota una  troballa que camina cap als 20 anys. Els anys que  farà  aviat  de la primera sortida, quan vam anar a l’Alguer, capital de l'illa de Sardenya, on encara es parla una mica de català. Va ser per celebrar, crec recordar, el 50è aniversari de la Biblioteca.

Enguany les quasi 80 persones que hem viatjat  també hem viscut pendents del gran riu. Fins i tot els dies abans al 18 de setembre, inici del viatge, quan les notícies informaven de les fortes pluges que queien en gran part del centre d'Europa. Com que el Danubi passa per 10 països de l’entorn d'Hongria, els seus múltiples afluents li anaven aportant força aigua, amenaçant desbordaments i inundacions. Fet que passa amb més o menys freqüència. L’hotel que ens allotjava estava a pocs metres de la riba del costat de Pest, de tal manera que en un moment o altre del dia, quan l’atapeïda agenda de visites ens ho permetia, l'anàvem a veure i mesurar el ritme de la gran crescuda. Un espectacle no previst que vàrem poder viure. Al final, la cosa no va passar d’aquí, i més enllà de la intriga i/o temor per si el riu es sortia de mare, el fet natural no va passar a majors i va afectar poc al decurs del viatge. Dic poc perquè si va obligar haver d’anul·lar el creuer pel riu amb sopar de comiat en un vaixell reservat pel grup. Per prevenció, i per ordre governativa, tots els vaixells turístics i de servei estaven amarrats. Ens vàrem perdre, a més, des del seu interior una visió nocturna meravellosa de Budapest il·luminat. Principalment dels majestuosos ponts (el de ferro, de les Cadenes...). I per descomptat, la imatge més icònica de la ciutat: el Parlament, l’edifici més gran i espectacular de Budapest.

En contrapartida, vam gaudir a la nit del segurament millor àpat del viatge en un restaurant en el Bastió dels Pecadors, un històric mirador del riu i de la part de Pest, vist des la Ciutadella de Buda. Tot plegat, en un turó, dins el conjunt de la ciutat vella, farcida d’obres de restauració i presidida per la magnifica Església Maties.

En l’aspecte literari, leitmotive del viatge, aquest any ens van proposar llegir dos llibres de l’escriptor hongarès Sándor Márai, La dona Justa i L’ultima Trobada. Per mi la tertúlia va ser més interessant del que d’antuvi m’esperava, doncs l’autor era, fins fa poc, per la majoria força desconegut i la temàtica era més aviat introspectiva i amb una narrativa poc àgil. Però, la introducció i intervencions de la directora de la Biblioteca, Muntsa Abad i els tres professors de la Universitat de Budapest, ho van compensar amb escreix. A més  de les aportacions dels presents, sempre enriquidores i d’un considerable nivell. A destacar, alhora la presència activa de tres alumnes de català de la Facultat de Lletres.

En l’apartat de visites, es fa pertinent citar l’agradable sorpresa d’un petit i potent concert d’orgue dins la monumental Basílica de Sant Esteve, situada en un petit turó del centre de la ciutat. Tot un regal per les oïdes, escoltant asseguts bona música barroca interpretada en directe. Això  trenca el ritme, sovint massa frenètic, del programa de visites. Budapest dona per molt i per a tots els gustos. L’organització, essent-ne conscient, ens va oferir un tastet prou representatiu. I fins i tot a triar “a la carta”. Així, una tarda, mentre alguns viatgers van anar a remullar-se en uns famosos banys d’aigües termals, altres van disposar de temps lliure. O un altre dia, que altres van poder anar a veure l’obra Carmen de Bizet a l’Òpera Nacional.

Una de les estones que els viatgers més valorem són les entaulades dels àpats.  Primer, evident per assaborir la gastronomia del país, per descansar i recuperar forces, però també i en gran manera, per gaudir de la relació amb als que compartim taula. Aquests parèntesi son molt d’agrair. Serveixen per encetar o reforçar amistats que s’han generat any rere any, viatge rere viatge. 

Total, que Budapest s’ha fet pregar però l’espera ha valgut molt la pena. Dic que s’ha fet de pregar perquè era un destí programat de feia anys. Llastimosament l’havíem hagut d’ajornar, ja sigui per la invasió de Rússia a Ucraïna o, després, per la pandèmia de la còvid.

I parlant del Coronavirus, dir que també ens va tocar. Afortunadament a uns pocs viatgers i de forma, en general, lleu. Poca cosa més que un constipat, del que tots en tornar casa es van refer. A part d’això, res mes de negatiu. Fins i tot el temps. Tots els dies, va ser excel·lent. Amb ganes de tornar-hi. 

Com sempre, moltes gràcies a tota l’organització i, per què no, a tots els participants, que crec ens hem portat bastant bé. Fins un altre.