A més a més dels dies festius, la Biblioteca romandrà tancada els dies:
El Museu d’Arenys de Mar i l’Ajuntament, ja fa uns anys publica un catàleg de les seves exposicions anuals. Aquest llibre és una de les darreres novetats de la nostra Col·lecció Local, espai de la Biblioteca on tenim tots els documents publicats relacionats amb el nostre municipi.
Aquest any el
títol de l’exposició és Un mar de tul. El
ret fi o punta d’Arenys.
El comissari d'aquest any és Joan Miquel Llodrà Nogueras.
El catàleg
ens mostra i ens dona informació de tot el material que s’exposa procedent de
diferents punts de Catalunya i d’Espanya: de l'Abadia de Montserrat,
la Catedral de Girona, la Basílica de la Mercè de Barcelona, la Hermandad de la
Macarena de Sevilla, el Museu de Badalona, el Museu del Disseny de Barcelona i de
col·leccions particulars.
Podríem destacar unes estovalles d’altar ornamentades
amb el ret fi, brodats d’una gran dificultat, segons la mestra puntaire Núria
Marot. Una de les tècniques més
practicada a la costa barcelonina. Aquest objecte és propietat de la família
Espriu.
Salvador Espriu parla de la tovallola de comunió, al pròleg de Setmana Santa (1971), que fa referència a la peça que acabem de
destacar.
Hi podem
veure també, la història de l’ofici de
puntaires, des de la segona meitat del segle XIX al primer
quart del segle XX, i també es pot observar i comparar l’estil artístic de les
puntes a l’estranger.
Un petit tresor arenyenc.
 |
Des de la Biblioteca volem felicitar al Senyor Joaquim Cassà i Barrera pel seu aniversari, 100 anys!!! qui va néixer el passat dia 7 de novembre. Empresari dins el món tèxtil, i activista cultural de la nostra vila. Ha escrit dos llibres, Carrers d'Arenys de Mar i Els Sala, senyors del foc. I tenim un facsímil de la col·lecció temàtica de segells Brodats i puntes en els segells del món, aplegada per ell mateix.
Fou nomenat arenyenc de l'any 2011, per votació popular, i el 2015 proclamat Fill Predilecte d'Arenys de Mar.
Utilitza i participa activament en tots els actes de la Biblioteca P. Fidel Fita.
Per Molts Anys Senyor Cassà!
Em va costar decidir si hi anava o no. Primer, la por al virus. Després, que ja m’ho conec. Sóc pallaresa. El Pallars Jussà és la meva terra xica. Però, finalment, les ganes a fugir una mica de l’entorn encotillat per tantes normes i pautes, va poder més, i el dia 26 de setembre vaig pujar a l’autobús que em portaria a aquesta comarca massa oblidada, com és el Pallars.
Els que fa temps que seguim els viatges que organitza la
Biblioteca, juntament amb viatges Sakkara i amb la companyia estimulant d’en
Pep Quintana, sabem que formem una petita família, amb un “feeling” especial.
La trobada, doncs, va ser magnífica. Tothom content, positiu, amb ganes de fer
d’aquests quatre dies de viatge una experiència divertida, enriquidora.
I vàrem començar a rodar...
Cada un dels dies del viatge va ser una troballa. El
viatge amb el Tren dels Llacs ens va obrir la porta a veure les diferències del
paisatge d’aquest racó del nostre país. Verd i blau, arbres i aigua, paisatge
amable d’una banda. I alhora muntanyes esquerpes, penya-segats atordidors, de
l’altra. Contrastos forts, que sacsegen.
Salàs, petita població present a la nostra història des
fa segles ( ja s’esmentava al segle X), ens va fer un “reset” a la nostra vida.
Vàrem tornar a la nostra infantesa, a la nostra joventut, amb les botigues que
un personatge creatiu, com en Farràs, ha sabut recrear i explicar amb gràcia i
rigor.
I arribem a La Pobla de Segur, vila entre dos rius, la
Noguera Pallaresa i el Flamisell que es troben com dos amics ben avinguts al
llac de Sant Antoni, embassament que arriba fins a Tremp, capital del Pallars
Jussà. A La Pobla vàrem fer la trobada literària amb Maria Barbal, trempolina i
arrelada a la seva terra. I el lloc triat va ser el Molí de l’Oli, un dels
edificis que forma part del conjunt modernista de can Mauri. Preciós! Com
sempre la trobada va ser participativa, activa, conduïda amb destresa per la
Mercè Cussó (experiència d’anys) i animada per la pròpia autora. A la boca i a
l’esperit, només hi va quedar la mel. Les metzines van desaparèixer...
 |
| Tertúlia literària amb Maria Barbal |
Segon dia de viatge. Visita a Esterri d’Àneu i al seu
museu. Veure com vivien aquella gent ens fa entendre la seva manera de ser. La
terra i el bestiar eren el seu mitjà de viure. Les cases acollien persones i
animals, s’ajudaven uns als altres. A la tarda cap a Son, on vàrem poder gaudir
de la meravella del seu conjunt romànic, amb un comunidor de planta rodona,
tallat en una part per posar-hi un rellotge. Queden pocs comunidors a
Catalunya. Arenys de Mar en té un dels més ben conservats. Imagineu-vos la
sensació de misteri que devien sentir els habitants del poble quan el capellà
pujava al comunidor i feia els exorcismes per fer marxar el mal temps.
Exorcismes que enviava als quatre vents enmig d’aquelles muntanyes, altes,
amenaçadores...
 |
| Visita a l'EcoMuseu de les Valls d'Àneu |
I un altre dia...Un plat fort: els llacs de sant Maurici
i Ratera. Jeeps, nosaltres dalt i cap amunt. Paisatge nevat, fred pirinenc,
vent que bufava amb ganes. Tot perfecte per ambientar-nos al cent per cent.
Se’m fa difícil descriure el paisatge. Era d’una bellesa tant immensa, tant
etèria... No sé els altres, però per a mi, va ser una experiència de gaudi
físic i espiritual. Joan Maragall, amb el seu Cant espiritual, va copsar
aquest estat d’ànim, aquesta veu interior que sorgeix davant una meravella de
la creació.
Visitant el poble de Son
Però Mont- rebei ens esperava... Me’n havia parlat molta
gent. Tothom deia que calia anar-hi, que no podies deixar d’anar-hi. I quan hi
vam ser, de veritat que vaig entendre aquesta recomanació. La immensitat es
tocava amb les mans! Quan vàrem entrar en el congost, pròpiament dit, i les
barques van reduir el soroll dels motors, la sensació que érem en una altra
dimensió, és va fer forta. Petit soroll d’aigua, crits d’algun ocell voleiant
per damunt d’aquells espadats, escales penjades que semblava que anaven
directes al cel, i nosaltres, com una volva perduda enmig de l’infinit. Encara
flipo!
I per acabar, la sensació directa, palpable dels grafitti
de Penelles. Que en som de grans els catalans! Ens reinventem com sigui per
sobreviure! I això és el que ha fet aquest poble que s’anava despoblant i per
aturar-ho han creat un concurs anual (ja
fa cinc anys) de pintures murals. Hi trobes de tot: flors, animals, personatges
mítics, del poble, literaris...I una església decorada com si d’en Piet
Mondrian fos. A les seves parets hi ha
pintat tot el terme de Penelles. Colors, formes, línies... No trobeu que és un
bon símbol, una església que acull a tothom?
 |
| Admirant els murals de Penelles |
Gràcies!
Montserrat
Fonoll
