Com sempre en Pep Quintana és
qui enceta els nostres escrits dels viatges literaris. Us animem a què ens els
envieu per poder compartir experiències i punts de vista sobre aquesta darrera
destinació.
NÚMEROS RODONS. EL VIATGE QUE FA 10. LA PUGLIA ITALIANA
Aquest any, sí! Aquest any és un
número rodó. 10 són els viatges que portem realitzats amb la Biblioteca
arenyenca arreu del món. I puc garantir que hi ha ganes de continuar realitzant
aquests viatges literaris que ens ajuden a tots plegats a viure, a
cultivar-nos, a enriquir-nos i a aprofundir en l’amistat. A més a més enguany
estrenàvem directora: la Muntsa Abad i Padrosa que agafava el relleu a la Mercè
Cussó i Cervera. Per tant, aquest any, n’hem tingut dues a preu d’una! Vols
caldo?: dues tasses!
Ens hem apropat tant com hem pogut
a la Puglia italiana banyada per aquest Adriàtic i aquest Jònic que acaben sent
germans bessons i sagrats del nostre tros de Mediterrani. La Puglia és un país
fantàstic i relativament inèdit. Malgrat que el turisme comença a ser
devastador. Bari, protegida per Sant Niccola, és una ciutat envernissada amb el
gust d’un temps llunyà però alhora molt pròxim. Pel centre històric es respira un
ambient d’una autenticitat no gens teatralitzada. Això que les dones surtin al
carrer a confeccionar la pasta típica de la ciutat de la regió, les Orechiette
i que les venguin a crits té molta gràcia. Aquestes Orechiettes resoltes amb un
sofregit d’all, pebrot verd i tres anxoves ben dessalades, dissoltes al mateix
sofregit i una bona salsa de tomàquet, no tenen ni rival, ni competència. Vull
dir amb això que en aquest tros de món es menja molt i bé. La pasta i el peix
són els protagonistes gastronòmics.
Enguany hem viatjat 60 persones.
Una per any de vida d’aquesta nostra Biblioteca. Hem visitat Alberobello amb
aquells trullis –les típiques cases
d’aquella zona que fan un efecte entre impressionant, curiós i entranyable-.
Ens hem passejat sense cap mandra per Locorotondo respirant la sal d’aquell mar
tan transparent i visitant un munt d’esglésies que si l’una és barroca, l’altra
ho és més però totes fan tombar d’esquena. Hem tingut temps, encara, d’anar a
Polignano a Mare, un poblet de pescadors acabat d’emblanquinar on les dones van
negres, de dol rigorós. Bonic contrast.
Hem suat la cansalada a base de bé
però apliquem-nos aquí allò que diuen els nostres veïns espanyols “sarna con
gusto no pica”. Hem viscut, doncs, intensament el viatge nit i dia. Aquesta vegada
he somiat en italià i el llibre La
ferocitat de Nicola Lagioia segur que ens hi ha ajudat.
Haurem d’esperar un any per tornar
a sortir però ho farem amb ànsia i amb moltes ganes de tornar-hi. Tots plegats
ja formem la gran família de la Biblioteca, som com una mica parents del
jesuïta Fidel Fita.
I aquí acabo. Vull deixar lloc a
d’altres companys viatgers que estic convençut que voldran acompanyar-me amb
una mica de reflexió i pensaments. Però deixeu-me acabar amb una confessió
íntima i pronunciada sigil·losament, a cau d’orella: “se m’ha fet curt!”
Pep Quintana i Riera
