Viatge a Hongria, per Rosa Puertas

A l’octubre del 1972, vàrem sortir d’Arenys amb el Ferran, amb un cotxe proletari (Citröen 8), i vàrem visitar, entre d’altres països del Telón de Acero, BUDAPEST.

Gràcies al vostre viatge he pogut conèixer un ALTRE PAÍS, i un altre BUDAPEST. De la gamma de grisos he passat als colors més bonics, elegants, alegres. Si li hagués de posar una música, triaria la DANSA HONGARESA num.5 de J.Brahms.

Viatge MAGNÍFIC, SENTIT, LITERARI PER EXCEL·LÈNCIA. La conferència a la Universitat vivencial i entranyable. I també MUSICAL.

Una gran sorpresa va ser que, al visitar la Basílica de Sant Esteve (sant i rei hongarés, no el “nostre” dels canelons), magnífic edifici neorenaixentista (de gust “oriental”), amb un imponent orgue de més de 7.500 tubs!, i l’organista titular ens va oferir un repertori fantàstic, barroc, amb una darrera peça de Ch.M.Widor, espectacular.

Els seus músics ens han fet conèixer la seva ànima a través del temps, especialment Bela Bartok, Zoltan Kodaly (molt vinculat el seu mètode amb la nostra Abadia de Montserrat, el P.Ireneu, sense oblidar l’aportació de J.Ward i el seu mètode de cant gregorià al S XX), G.Ligeti...

La visita a l’Òpera també molt especial, és una bombonera, deliciosa, amb els busts dels seus directors d’orquestra, especialment G.Mähler (diferent de les fotos que tots coneixem), va ser-ne el seu director (molt jove), abans de ser-ne de l’òpera de Viena, nascut a Bohemia i de família jueva, gran representant del Post Romanticisme grandiós.

L’Òpera CARMEN (Bizet) esplèndidament interpretada, amb unes veus extraordinàries i la versió de l’escenografia de Calixto Bieito em va semblar molt escaient, imaginativa i trencadora. L’art és revulsiu, també.

Poble acostumat a patir, però d’ànima alegre, i que ha preservat la seva nació, llengua i història, malgrat tot.

Viatge preparat per l’staff, amb tot l’AMOR, PROFESSIONALITAT i un plus, marca vostra, de QUALITAT, PENSAT AL MÍNIM DETALL a favor del nostre gaudi, NINGÚ MÉS us arriba al vostre llistó, ni els 8 m de la “vinguda” del DANUBI.

I els companys/es dir que han esdevingut FAMÍLIA.

GRÀCIES, GRÀCIES, GRÀCIES. 

Rosa Puertas

Budapest. Reflexions sobre el patrimoni monumental d'una gran ciutat, per Pilar Vélez

Budapest és una ciutat força plàcida. Grans jardins, parcs, una urbanització àmplia, verda, no gaire sorollosa, amb la presència d’un Danubi immens, que fa de nexe entre ambdós costats, Buda i Pest.

Però la història de la ciutat, i del país en general, és complexa i agitada, realitat que fa que actualment la imatge de Budapest sigui molt diferent de com havia estat en moments rellevants de la seva història. Això, naturalment, no és un fet només propi d’aquesta capital, sinó de tantes i tantes ciutats europees castigades per les guerres, sobretot les grans guerres del segle XX. Frankfurt o sobretot Varsòvia fou arrasada completament pels bombardeigs alemanys durant la Segona Guerra Mundial. La ciutat va fer-se de nou, gràcies als documents pictòrics del pintor italià del segle XVIII conegut com a Canaletto, que ajudaren a la reconstrucció fidel, restauració que el 1980 va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, com a exemple de reconstrucció gairebé total d’una llarga etapa històrica del segle XIII fins al segle XX. A l’inici es plantejar el dubte de com reconstruir la ciutat: a la moderna o recuperant l’aspecte històric. El centre, l’espai més identitari de la ciutat, recuperà el caràcter de sempre, de tal manera que l’imaginari col·lectiu no va perdre les seves arrels. Recordem allò de “qui perd els orígens , perd la identitat”, és a dir, per poder saber qui som i què volem ser.   

Tanmateix, el cas de Budapest és diferent. Del món medieval i la seva arquitectura no en queden gaire testimonis originals. En molts casos només unes restes, un timpà, unes columnes, una làpida... Però després d’unes quantes pèrdues de territori al llarg dels segles i les diverses guerres amb els otomans i amb altres ètnies europees, en la darrera etapa del segle XIX, formant part de l’Imperi Austrohongarès, amb Francesc Josep i la popular Sissi al capdavant, malgrat la supremacia austríaca, Budapest esdevingué una gran ciutat. El seu rival era Viena i els hongaresos maldaven per superar la capital de l’imperi. Des de l’òptica de l’art i l’arquitectura eren temps d’historicismes, és a dir, d’estil  neoromànic, neogòtic, neorenaixement, fins i tot neomorisc o neoàrab. En una bona part, tot plegat era producte d’aquella mirada envers al passat que el Romanticisme va estendre per tot Europa i que generà el naixement dels nacionalismes. És a dit, la necessitat de dotar d’arrels històriques als col·lectius que maldaven per construir la seva història nacional. Aquest corrent també arribà a Catalunya amb el moviment cultural de la Renaixença, i allò que en denominem “neos” també afloraren a casa nostra (només a tall d’exemple, el Santuari neogòtic de la Misericòrdia de Canet de Mar, de 1857).

Budapest va fer una aposta molt forta: El projecte tan majestuós del Parlament neogòtic, sens dubte, és el millor testimoni. Des del 1880 en què es va aprovar la construcció, fins al 1902 en què s’inaugurà, un gran nombre d’artesans, industrials i artistes, sota la direcció de l’arquitecte Imre Steindl, van fer possible un gran projecte arran del Danubi, que de seguida havia de convertir-se en allò que avui es denomina l’sky line de la ciutat, és a dir la seva imatge més característica, amb la cúpula central i tot de torres punxegudes que fan pensar en un brodat de puntes. No és estrany que el paisatge urbà de Budapest, presidit pel Parlament a Pest, i el castell de Buda a l’altra riba, fos declarat Patrimoni de la Humanitat. Tot això era conseqüència d’haver assolit el Compromís de 1867, pel qual l’emperador austríac cedia més autonomia als hongaresos i esdevenia rei d’Hongria, estat que va acabar-se amb la dissolució de l’imperi al final de la primera guerra mundial.

Però des de mitjan segle XIX, Budapest va viure una etapa d’esplendor econòmic. A Pest, la catedral de Sant Esteve (construïda entre 1851 i 1905, perquè la cúpula va haver de ser feta de nou el 1868), és un exemple d’església neorenaixentista. O la gran sinagoga, la més gran d’Europa, dins del barri jueu, amb capacitat per a tres mil persones, és d’estil neomorisc, molt malmesa durant la segona guerra mundial i restaurada entre 1991 i 1998. Al cantó de Buda, sobresurt l’església catòlica de Maties, que sembla remuntar-se al segle XI, amb nombroses intervencions gòtiques i posteriorment renaixentistes, a càrrec del rei Maties Corví (en llatí, Matthias Corvinus), casat amb Beatriu de Nàpols o d’Aragó, que fou un gran mecenes renaixentista. Però poc després, els otomans la convertiren en mesquita i no va ser fins la segona meitat del segle XIX, quan, un cop més, va ser restaurada i es dotà de pintures i vitralls de gran qualitat. Avui és un prototip d’arquitectura neogòtica, amb restes gòtiques, d’un gran esplendor, amb un interior ricament decorat seguint l’estil ornamental d’aquells anys, ple de color. Juntament amb el Parlament, són els dos grans exemples del gust neogòtic vuitcentista present a tot Europa. Pensem per exemple en el Parlament de Londres, d’origen medieval, com el de Budapest, arran del riu Tàmesi, totalment reconstruït el 1834 en estil neogòtic, després d’un incendi. O bé, de molt més a prop, la façana neogòtica de la catedral de Barcelona, sufragada pel banquer Manuel Girona, i acabada el 1913. Com més d’un cop s’ha dit, el segle més gòtic de tots és el segle XIX, no el segle XIV o XV. Sense oblidar, però, el romànic, o més ben dit, la versió “neo” del segle XIX: el Bastió dels Pescadors, una gran urbanització neoromànica de primeríssim ordre (incloent-hi el restaurant on vam sopar la darrera nit), obra de Frigyes Schulek. A la riba del Danubi, a Buda, tocant a l’església de Maties, sobre el turó del castell, va ser construït entre 1895 i 1902. Situat en la zona de l’antiga ciutadella, permet una visió molt àmplia de Budapest. L’integren set torres, una per cada tribu dels magiars que van establir-se en aquesta zona cap al 896. Gairebé destruït durant la segona guerra mundial, el 1947, el fill de l’arquitecte que n’havia estat l’autor, també arquitecte, el reconstruí. Avui és un dels llocs més emblemàtics de la ciutat, ple de turistes que admiren i fotografien les vistes de Pest de l’altra banda del Danubi.

En definitiva, Budapest és una ciutat del segle XIX, del darrer terç del segle i primers anys del XX, com bona part de les capitals europees que van configurar-se com a tals en aquella època. Per això és també una ciutat “monumentalitzada”, un fenomen molt característic d’aquells anys, quan les ciutats es modernitzen i volen dotar-se d’identitat pròpia: Sant Esteve, el rei Maties, Sant Gerard, la reina Sissi, músics com Franz List i un llarg etcètera són presents en carrers, places i en les façanes dels edificis. L’estratègia de la monumentalització de l’espai físic recorre als artistes, i especialment  als escultors per crear monuments de tota mena -bustos, retrats eqüestres, escenes històriques, etc.-, que omplen carrers i places i recorden els ciutadans noms i moments claus de la seva història, convertint-se d’aquesta manera en símbols de l’imaginari col·lectiu. Budapest, que és una ciutat àmplia, i amb grans jardins i parcs, és plena d’aquestes representacions escultòriques, creades a l’hora que es recuperava, reconstruïa o fins es reinventava el patrimoni arquitectònic malmès, fenomen que és un clar exponent de l’afirmació de les elits locals burgeses, que trobem arreu d’Europa, també a Barcelona. Tot plegat venia a ser com una “reparació” del passat, molt característica de l’esperit romàntic, propi de la societat liberal que cerca legitimar-se, econòmicament, però també culturalment. De la mateixa manera que es crea l’Òpera nacional, un edifici neorenaixentista, inaugurat el 1884, com a signe de cultura, en un país en què la música ha estat i és un element cultural de primera magnitud. Sens dubte, darrera de tot això hi surava una ideologia que, malauradament, no havia de durar massa dècades.  

Passejant per la ciutat, també és visible l’arquitectura del pas del segle XIX al XX, Art Nouveau, o Modernisme com en diem a Catalunya, o bé Sezession, com en diuen a Viena, focus destacat d’aquest estil i model de referència per a Budapest. Un estil burgés per excel·lència que forma part de la modernització de la ciutat ja esmentada. Per bé que, curiosament, malgrat la importància, visible en una part notable de la trama urbana, no va ser gaire remarcat pels guies del viatge, tot i formar part de la Ruta Europea del Modernisme, que va des de Portugal fins a Riga. De la mateixa manera, que tampoc no van remarcar els orígens romans de Budapest, aleshores província de la Pannonia, amb restes significativament notables, que només vam veure de cua d’ull el diumenge anant cap a Szentendre, al nord de la ciutat. L’antiga Aquincum, originàriament un poblat celta, era un gran assentament militar, començat a excavar a finals del segle XIX i obert al públic com un parc arqueològic entre 1970 i 1980. L’emperador Marc Aureli sembla que hi va fer algunes estades, raó per la qual hi escriví alguns textos que formen part del llibre de les seves notables Meditacions. Però sembla que avui aquest passat romà està força oblidat. Com en certa forma ho està, potser volgudament, la ciutat soviètica, a base d’edificis com capses de sabates que no compleixen les necessitats elementals de condicionament d’una vivenda (alguns però millorats des de fa uns quants anys).

En resum, Budapest és una ciutat amb un ric patrimoni monumental, bona part del més representatiu aixecat durant les darreres dècades del segle XIX, fet que ens permet parlar d’una ciutat historicista, de gust neomedieval especialment. Però cal afegir-hi una nota discordant de l’actualitat: al turó del Castell sobten els treballs de recreació d’alguns edificis malmesos i fins i tot ja enderrocats, que en ple 2024 tornen a reinventar-se, com ara dos ministeris aixecats de nou a punt de tenir un destí. El govern actual desitja “épater” els seus visitants internacionals amb uns palaus i salons que actualment estan totalment fora d’època. No es tracta de la restauració de la ciutat de postguerra, ni de la creació vuitcentista en estils del passat que es reivindicaven com a propis, sinó un afany característic d’una ideologia autoritària i prepotent, capaç  de construir una mena de parc d’atraccions, a partir d’aixecar parets amb formigó i disfressar-les o maquillar-les, si us ho estimeu més, a base de pintura i afegits, com qui crea una escenografia efímera per a una representació teatral. El cas més sorprenent és el del sobredimensionat palau reial, una part del qual va ser destruït durant la segona guerra mundial i durant el règim comunista, i ara està en marxa la seva reinvenció, d’un cost elevadíssim, però pel que s’endevina d’una qualitat dubtosa, i probablement innecessària.

No deixa de ser una paradoxa el fet que Budapest -l’avinguda Andrassy, construïda el 1872 i els seus edificis, com ara l’Òpera, l’únic carrer del món qualificat com a patrimoni mundial, més la façana del Danubi, amb el Parlament, a Pest, i el turó del castell, a Buda- sigui Patrimoni de la Humanitat, fet que exigeix la seva acurada conservació, responsabilitat de les institucions de govern, i que, d’una altra banda, ara mateix s’estigui encara fent una “singular recreació” d’una gran part del castell enderrocat. La conservació del patrimoni a Budapest és fonamental per preservar la història i la memòria de la ciutat, que cal conservar per a les generacions futures. De ben segur, a Budapest hi ha certes polítiques de protecció i restauració. Però el projecte a l’entorn del palau reial fa l’efecte de no respondre a cap normativa assenyada, o d’haver passat per sobre de la llei. En qualsevol cas, la ciutat al llarg dels darrers vuitanta anys ha sabut recuperar bona part de la seva memòria. Cal, però al final del 2024, a l’inici del segon quart del segle XXI reinventar certs edificis? No forma també part de la història l’enderrocament de certs monuments, fet que explica determinades circumstàncies i contribueix (o hauria de contribuir) a que segons quins fets no es repetissin mai més? Si al darrera del projecte esmentat del palau reial només hi ha arrogància i fatxenderia, davant la situació socioeconòmica actual, caldria replantejar-lo. Ara bé, és cert que ens caldria més informació per poder fer-ne una valoració justa (com “la dona” de Sándor Márai). En qualsevol cas, visitar Budapest, des de l’òptica patrimonial, ha estat tota una descoberta, que ens la confirma com una gran capital europea.

Pendents del Danubi, per Francesc Castell

Tota la història de la gran ciutat del centre d’Europa, Budapest, ha  passat pendent d’aquest majestuós riu, el Danubi. Passa per ser el riu més gran i important del continent, només superat, en llargària, pel Volga. Per això i molt més, la nostra estimada Biblioteca, a través dels seus mini-viatges literaris (ja  força coneguts valorats, fins i tot fora d’Arenys) ens hi ha portat aquest final d’estiu. Viatges, també culturals, gastronòmics i convivencials. Curts, però intensos.  I, com ja fa 17 anys, de la mà organitzadora i imprescindible de Sakkara Viatges,  la nostra agència. Biblioteca + Sakkara formen un tàndem que funciona com un rellotge,...  tota una  troballa que camina cap als 20 anys. Els anys que  farà  aviat  de la primera sortida, quan vam anar a l’Alguer, capital de l'illa de Sardenya, on encara es parla una mica de català. Va ser per celebrar, crec recordar, el 50è aniversari de la Biblioteca.

Enguany les quasi 80 persones que hem viatjat  també hem viscut pendents del gran riu. Fins i tot els dies abans al 18 de setembre, inici del viatge, quan les notícies informaven de les fortes pluges que queien en gran part del centre d'Europa. Com que el Danubi passa per 10 països de l’entorn d'Hongria, els seus múltiples afluents li anaven aportant força aigua, amenaçant desbordaments i inundacions. Fet que passa amb més o menys freqüència. L’hotel que ens allotjava estava a pocs metres de la riba del costat de Pest, de tal manera que en un moment o altre del dia, quan l’atapeïda agenda de visites ens ho permetia, l'anàvem a veure i mesurar el ritme de la gran crescuda. Un espectacle no previst que vàrem poder viure. Al final, la cosa no va passar d’aquí, i més enllà de la intriga i/o temor per si el riu es sortia de mare, el fet natural no va passar a majors i va afectar poc al decurs del viatge. Dic poc perquè si va obligar haver d’anul·lar el creuer pel riu amb sopar de comiat en un vaixell reservat pel grup. Per prevenció, i per ordre governativa, tots els vaixells turístics i de servei estaven amarrats. Ens vàrem perdre, a més, des del seu interior una visió nocturna meravellosa de Budapest il·luminat. Principalment dels majestuosos ponts (el de ferro, de les Cadenes...). I per descomptat, la imatge més icònica de la ciutat: el Parlament, l’edifici més gran i espectacular de Budapest.

En contrapartida, vam gaudir a la nit del segurament millor àpat del viatge en un restaurant en el Bastió dels Pecadors, un històric mirador del riu i de la part de Pest, vist des la Ciutadella de Buda. Tot plegat, en un turó, dins el conjunt de la ciutat vella, farcida d’obres de restauració i presidida per la magnifica Església Maties.

En l’aspecte literari, leitmotive del viatge, aquest any ens van proposar llegir dos llibres de l’escriptor hongarès Sándor Márai, La dona Justa i L’ultima Trobada. Per mi la tertúlia va ser més interessant del que d’antuvi m’esperava, doncs l’autor era, fins fa poc, per la majoria força desconegut i la temàtica era més aviat introspectiva i amb una narrativa poc àgil. Però, la introducció i intervencions de la directora de la Biblioteca, Muntsa Abad i els tres professors de la Universitat de Budapest, ho van compensar amb escreix. A més  de les aportacions dels presents, sempre enriquidores i d’un considerable nivell. A destacar, alhora la presència activa de tres alumnes de català de la Facultat de Lletres.

En l’apartat de visites, es fa pertinent citar l’agradable sorpresa d’un petit i potent concert d’orgue dins la monumental Basílica de Sant Esteve, situada en un petit turó del centre de la ciutat. Tot un regal per les oïdes, escoltant asseguts bona música barroca interpretada en directe. Això  trenca el ritme, sovint massa frenètic, del programa de visites. Budapest dona per molt i per a tots els gustos. L’organització, essent-ne conscient, ens va oferir un tastet prou representatiu. I fins i tot a triar “a la carta”. Així, una tarda, mentre alguns viatgers van anar a remullar-se en uns famosos banys d’aigües termals, altres van disposar de temps lliure. O un altre dia, que altres van poder anar a veure l’obra Carmen de Bizet a l’Òpera Nacional.

Una de les estones que els viatgers més valorem són les entaulades dels àpats.  Primer, evident per assaborir la gastronomia del país, per descansar i recuperar forces, però també i en gran manera, per gaudir de la relació amb als que compartim taula. Aquests parèntesi son molt d’agrair. Serveixen per encetar o reforçar amistats que s’han generat any rere any, viatge rere viatge. 

Total, que Budapest s’ha fet pregar però l’espera ha valgut molt la pena. Dic que s’ha fet de pregar perquè era un destí programat de feia anys. Llastimosament l’havíem hagut d’ajornar, ja sigui per la invasió de Rússia a Ucraïna o, després, per la pandèmia de la còvid.

I parlant del Coronavirus, dir que també ens va tocar. Afortunadament a uns pocs viatgers i de forma, en general, lleu. Poca cosa més que un constipat, del que tots en tornar casa es van refer. A part d’això, res mes de negatiu. Fins i tot el temps. Tots els dies, va ser excel·lent. Amb ganes de tornar-hi. 

Com sempre, moltes gràcies a tota l’organització i, per què no, a tots els participants, que crec ens hem portat bastant bé. Fins un altre.

17è Viatge literari de la Biblioteca a Budapest

I ja en van 17! Dimecres 18 de setembre iniciàvem el 17è viatge literari de la Biblioteca com sempre, amb la inestimable col·laboració de Sakkara Viatges per dur a terme la gestió tècnica d'aquest periple. Enguany el destí era Budapest, una ciutat magnífica, culturalment molt rica i plena de contrastos; el punt d'unió de dos nuclis de població separats pel Danubi: Buda, el nucli antic situat sobre turons, i Pest, on hi trobem els barris residencials, els districtes comercials i les grans avingudes radials. 

Només baixar de l'avió ja vam fer un passeig panoràmic de la ciutat que, un cop dinats, vam encetar visitant el Barri del Castell, el Bastió dels Pescadors i l'Església de Maties. No podíem acabar el dia sense un dels motius del nostre viatge: veure on va viure Sándor Márai, l'escriptor hongarès que ha estat el protagonista d'aquesta sortida. 

L'endemà vam començar visitant el Parlament i fent un passeig al voltant del riu per la banda de Pest fins a la Basílica de Sant Esteve, on vam poder gaudir d'un concert d'orgue en directe. Després de dinar, el nostre destí era el Mercat Central per descobrir més aspectes de la gastronomia hongaresa i, a continuació, una estona de pausa i relax als Banys Gellért. 

A l'equador del nostre viatge era el torn de passejar per la famosa avinguda Andrássy, la plaça dels Herois, el Castell de Vajdahunyad, la Casa de la Música Hongaresa i visitàrem l'Òpera de Budapest, on ens van delectar amb una actuació exclusiva amb una soprano i un baix. A continuació ens vam desplaçar a la Universitat ELTE per dur a terme la tertúlia literària dels llibres La Dona justa i L'Última trobada, ambdues obres de Sándor Márai. Una sessió que va ser moderada pels professors Ildikó Szijj, Dora Faix i Kálmán Fabula, acompanyats també per alguns alumnes que estudien català en aquest mateix centre. Va ser una tertúlia molt interessant i, alhora, vàrem saber com funcionen les classes de català que realitzen des de l'any 1971. A la tarda una part del grup va anar a veure l'òpera Carmen, dirigida per Calixto Bieito.

La nova jornada començava amb un trajecte cap al llac Balaton i una visita a la península de Tihanny, des d'on vam poder gaudir d'unes magnífiques vistes del llac. Tot seguit vam descobrir la ciutat d'Hérend, que dona nom a la marca més important de porcellanes del país, de les quals també vam visitar la fàbrica per conèixer el seu procés de fabricació.  

Cada dia, abans d'anar a dormir, sempre hi havia un grup que anava a veure el riu, ja que ens vam trobar un Danubi desbordat a causa de les últimes pluges sofertes dies abans de la nostra arribada. És per això que ens vam trobar la ciutat plena de tanques i sacs de sorra per tot arreu per contenir les crescudes. Així cada nit controlàvem el nivell de la crescuda; sort que no va passar cap incidència. 

Aquest desbordament del riu va fer que haguéssim de modificar el nostre itinerari perquè el dissabte a la nit el sopar de comiat havia de realitzar-se tot fent una passejada amb vaixell mentre sopàvem i així poder veure tots els edificis il·luminats. A canvi, vam poder gaudir d'un esplèndid sopar al Bastió dels Pescadors, concretament al Restaurant Halászbástya, amb unes vistes extraordinàries a la ciutat i amb focs artificials inclosos, gràcies a un concert d'en Ricky Martin que s'hi feia aquella nit. 

Diumenge deixem a quarts de 9 del matí el nostre hotel però abans, la Montse Mora, la nostra fotògrafa, ja estava al Parlament tirant fotos, ja que aquell dia la llum era espectacular. Era el nostre últim dia però encara volíem descobrir més coses d'aquest país. Vam anar a Szentendre, el poble dels artistes, ple de bonics carrers empedrats. Abans d'arribar-hi, les nostres guies ens vàren llegir un text escrit per Márai, que l'Ágnes ens va traduir i que és el següent: 

"Sobre la lectura

Lee con fuerza. A veces tienes que leer con más fuerza de la que el mismo libro se haya escrito. Lee con reverencia, pasión, atención e implacabilidad. El escritor puede balbucear; pero tú lee escuetamente. Escucha cada palabra, una tras otra, avanza y retrocede en el libro, descubre las pistas que llevan a lo profundo, escucha las señales secretas que el escritor puede no haber detectado al avanzar en el texto exuberante de su obra.

Nunca se debe leer con desprecio y despreocupación, como quien es invitado a un festín divino y sólo hurga en la comida con la punta del tenedor. Hay que leer con elegancia, con generosidad. 

Leer como si estuvieras en el último momento de tu vida, leyendo el último libro que el verdugo te haya enviado a tu celda.  

Y sobre todo hay que leer hasta la muerte, pues ése es el mayor don humano. Daos cuenta que el único en el planeta que lee es el ser humano." 

Vademecum. Jardín de hierbas medicinales, de Sándor Márai i traducció d'Ágnes Cselik 

Després de dinar ens vam acomiadar de les nostre guies, l'Érica i l'Ágnes i ens vam desplaçar cap a l'aeroport per agafar el vol de tornada. 

Aquest any ens han acompanyat 17 persones que no havien fet mai aquest viatge literari. Benvinguts amb nosaltres Marga, Pilar, Carles, Teresa, Magda, Paquita, Carme, Júlia, Xesca, Rafel, Glòria, M. Antònia, Marta, Isabel, Mercè, Montserrat i Quima. Des de la Biblioteca desitgem que els 79 intrèpids lectors viatgers s'ho hagin passat la mar de bé descobrint Budapest amb nosaltres i agraïm un cop més la confiança dipositada en aquesta activitat un any més! 

Arenys de Mar, Vila del Llibre: un èxit!

 

La primera edició d’Arenys de Mar, Vila del Llibre, celebrada els dies 13, 14 i 15 de setembre, tanca amb èxit de participació. Més de 3000 persones han participat directament en les activitats programades durant el cap de setmana, centrades en la figura del llibre, i que han girat entorn del patrimoni cultural i literari del municipi, de l'orografia del terreny marcada per la Riera i del llegat indià. Ha estat una proposta d’activitats obertes, per a totes les edats, que en general han superat l’aforament previst.

Taules al voltant de referents indiscutibles de la literatura arenyenca, com Salvador Espriu i Fèlix Cucurull, temes al voltant de la identitat del poble, com la Riera i la incidència en els seus habitants, diàlegs literaris, com el que tingué lloc amb Ramon Gener, i debats al voltant de la novel·la negra o del llegat indià, han omplert un programa en el qual el llibre i la literatura han estat presents en totes les seves manifestacions escèniques: teatre, cinema, monòlegs, poesia, tallers i exposicions artístiques.

Els oficis del llibre, que sempre són presents en les programacions de Vila del Llibre, han destacat amb tallers per a totes les edats vinculats a la creativitat plàstica, com la creació d’escultures a partir de llibres de l’artista Rosa Vila; la tècnica del gyotaku d’impressió en peixos, a càrrec de Mireia Córdoba; o la creació artesanal de paper, de la mà dels Sastres Paperers, que van elaborar un paper especialment dedicat a Arenys, marí i ple de puntes.

Els petits de la casa també han tingut un escenari propi, amb narradors de contes, poesia, ioga i jocs. Així mateix, en el marc del festival, més de 160 escolars dels centres d'ensenyament arenyencs Sinera, Joan Maragall i La Presentació van gaudir d’una activitat d’improvisació de contes especialment programada per a ells.

Més de 15 editorials han participat en el mercat de llibres, al voltant dels escenaris, valorant molt positivament la presència del públic arenyenc i el seu interès per la cultura i la literatura.

Per part de la Biblioteca, volem destacar la presentació del llibre S’esbatanen els clavells de Fèlix Cucurull. El llibre, presentat per la directora de la Biblioteca Muntsa Abad, la curadora del fons Cucurull Montserrat Fonoll, i l'escriptor Sebastià Benassar, recull de poemes de joventut de l’autor arenyenc, gairebé tots inèdits, que s’han trobat en el fons documental de l’autor, que es conserva a la nostra Biblioteca. 

Gràcies a tots els qui heu participat!!