Nil, el riu que baixa quan puja i puja quan baixa

Abans d’entrar en “matèria”, desitjo deixar constància expressa del meu reconeixement i agraïment a totes les persones que han intervingut en la organització del viatge, per la immensa tasca portada a terme preparant i portant a terme el magnífic viatge que acabem de realitzar. A tots ells, sense distinció, moltes gràcies.

Com sabeu, ja de tornada cap a casa, en Pep va reclamar amablement una major participació dels viatgers per que escrivissin les seves impressions i les enviessin a l’arxiu de la biblioteca. Amb alguna imatge il·lustrativa si pogués ser.

Em va convèncer  i sota el títol, res d’original per cert, que encapça-la aquest escrit, m’agradaria deixar unes breus pinzellades, del que he vist i he sentit al riu, una corrent d’aigua creadora de vida i de cultures que si no fos per les magnífiques restes que podem veure en l’actualitat, costaria creure que de veritat van existir. 

El Cairo. Mega ciutat on el caos sembla ser la norma. No podria viure allà. En realitat, en arribar ja desitjava continuar riu avall. Les grans piràmides, al costat mateix de les cases, dels “hotelorros”... No sé, les imaginava més “dignes”.

El creuer. Ara sí, ara les meves emocions han començat a aflorar i el riu, que a El Cairo em va semblar trist si és que el rius poden estar tristos, com si s’ensumés el seu proper final, el Nil dic, se’m va mostrar amb tota la seva magnífica presència, com si digués: “jo soc així i ni la gran resclosa ha aconseguit doblegar-me, el riu que has vist cap al delta ja no era jo”.

Ho reconec, he passat hores i hores mirant-lo fluir. En certa manera, mantenint una íntima comunicació amb ell, especialment al seu pas per les zones més deshabitades, on el desert s’apropa a la seva riba com si volgués rendir-li homenatge.

Després, per un moment, la resclosa d’Aswuan va tallar de cop aquesta íntima comunicació, però immediatament va obrir una nova i il·lusionant finestra a la meva imaginació. Com serà el meu company de viatge més enllà de la resclosa? Espero descobrir-ho en un altre viatge cap al sud.

A banda del riu, tots els monuments espectaculars que l’ornen, és clar que no poden deixar indiferent al viatger més cec. De la seva magnificència original ens queden prou restes com per imaginar-la sense cap dificultat. De la seva situació actual, m’identifico amb la lectura que es va fer del text del Pierre Loti. Però per  mi, parlant d’emocions, sens dubte, la més forta ha estat el descobriment del riu. 

Gerardo