LA DIADA DE SANT JORDI / XAVIER FEBRER CLAVERAS
La Clara va descobrir la Biblioteca del poble un dia que mig plovia i s’hi va haver de refugiar. No podia creure’s que hi poguessin haver tants llibres junts en una casa. Ella tenia present el despatx del pare, amb un armari ple de llibres que mai havia gosat tocar. Però és clar, aquí n’hi havia per donar i per vendre!
Mentre feia temps per tornar cap a casa es va dedicar a llegir les contraportades dels llibres que estaven més a l’abast. N’hi havia que li sonaven, perquè n’havien parlat a l’escola, i algun altre que li semblava haver vist a la biblioteca dels pares. Però la majoria d’ells eren tota una incògnita.
Aquella descoberta li va servir per engrescar-se a la lectura i des de llavors no hi havia dia que no hi dediqués un moment per fer-ne una llegida. S’havia convertit en un costum imprescindible.
La diada de Sant Jordi havia estat sempre l’excusa per comprar un llibre, però enguany tenia un motiu afegit. Estimava l’Ignasi i li volia demostrar amb un present que l’engresqués a perdre’s en el món dels somnis i les aventures. Que també trobés gust a la lectura, per aprendre i gaudir de tot allò que unes persones sàvies havien escrit per nosaltres.
BETA GEORGIS / SÒNIA PRAT
Pel camí a peu, m’he incorporat a una munió de gent que caminava en silenci.
Tots caminem amb vestits blancs, amb el cap tapat també amb mocadors blancs i en silenci.
La majoria porta una espelma, algú m’ha donat la seva, sense paraules, en silenci.
Fa una brisa suau, una fresca que m’acarona les galtes. Algú ha començat a fer un càntic... ha de ser una dona. Després, silenci.
Als meus peus, Beta Georgis, l’església de Sant Jordi excavada al basalt. És fosca, però a mesura que el sol ens convida a contraure les ninetes es torna d’un color vermellós, així com les cares de sota els mocadors blancs esdevenen lluentes. Dones, homes, canalla... grans i petits amb els seus vestits blancs i amb la seva espelma van omplint el forat que envolta l’esglesiola. La serenor és quasi embruixadora. Les clarors de les espelmes fent pampallugues es reflecteixen a les parets fosques del temple, i em regalen obres d’art en forma d’ombres d’aquests cossos prims i esvelts que aconsegueixen aquest misticisme amb els seus moviments lents i els seus silencis.
Es fa de dia. Des d’on soc, puc veure l’església sencera. Té forma de creu, vermella, ara envoltada de vestits blancs, pregant en silenci... Avui és 19 de gener, soc a Lalibel·la a Etiòpia, no hi ha roses, ni llibres, però sí un sant Jordi dalt d’un cavall blanc aixecant una espasa.
La cera de l’espelma m’ha anat regalimant sobre les sabates.
LLIBRES I ROSES / ROSA VIDAL RUIZ
Per la Riera d’Arenys de Mar, pugen i baixen
contens camí de la plaça de l’Església, els arenyencs.
A la plaça els llibreters i floristes preparen les seves
parades, els taulells aviat plens de llibres i roses
comparteixen espai amb les senyeres,
Ja hi som tots, festa gran, llibres i roses es barregen
als carrers, les senyeres també llueixen als balcons.
La gent surt per gaudir, miren el futur amb la
confiança de retrobar novament la cultura del llibre i
la bellesa de l'amor, units a través d’una rosa, la
Rosa de Sant Jordi.
AQUEST DIA DE SANT JORDI / SUMPSI TOMÀS I RIERA
Avui és un dia de gran festa. Vagis on vagis, de casa nostra, fa olor de celebració.
Aquest és un dia que porta màgia, sentimentalisme, enyorança de vivències viscudes anys passats i que avui es fan presents.
Vivències de quan érem petits, vivències amb els que estan lluny, i, vivències amb els que ja no hi són.
La bona temperatura ens acompanya i els dies són més lluminosos. No ens imaginem una Diada plovent! I això que hi ha hagut diades plujoses.
La natura, tot i la sequera, ens omple de brots i flors. Tenim ganes de passejar!
Passejar entre parades de llibres. Molts llibres. Fullejar-los. I parades amb roses. Roses vermelles, i també roses , grogues, blanques i de molts colors!
"Avui és el dia dels enamorats...”, i dels que “no estan enamorats”! I els que “no tenen parella”, i els que “estan sols”.
És un dia especial per a tothom! Volem què sigui un dia màgic! El fem brillar cadascú de nosaltres!
Dia de la Rosa i el Llibre. Te’ls regalen, o, te’ls regales tu. Tant li’n fa... Però, “és el nostre dia Catalans”! “La nostra Diada”!
LA MESURA DE TOTES LES COSES / OLGA TURROJA
Estimada,
T’escric perquè necessito confessar-te que t’estimo. Sí, t’estimo.
T’estimo sense mesura i alhora ets per a mi la mesura de totes les coses.
T’estimo perquè amb tu puc ser jo i també moltes altres. T’estimo perquè tu ets tu i tantes altres. T’estimo perquè sempre hi ets i, des que et conec, no m’has deixat mai a l’estacada.
T’estimo perquè no ets jutge ni inquisidora, ni arrogant ni supèrflua. T’estimo perquè ets agosarada. T’estimo per sorprendre’m sempre i, sobretot, per fer-me sentir viva.
Mai podré agrair-te prou tot el que signifiques, estimada literatura.
UN SOL COR / IMMA MASSUET
He de llegir davant de tots vosaltres i em sento el cor a les orelles.
El cor em batega com un cavall desbocat!
La Coral de la mainada, ha cantat.
Els batecs dels infants s’han unit en un sol ritme,
el del Cor Tiamat.
Un cavall desbocat que no és el de Sant Jordi.
La Coral dels grans canta,
tots els batecs dels cantants s’uneixen
en el ritme del Cor Adzé.
Sant Jordi no mata l’aranya.
L’aranya ens fa una teranyina.
Tots nosaltres ens hem unit
per bategar al mateix ritme.
La pell se’m posa de gallina,
noto tot de pessigolles i m’emociono.
Ja no em sento el cor a les orelles.
Observo que només hi ha un gran Cor, que batega.
El de la teranyina?
Nooo,…
El de la Rosa Vermella, de St. Jordi!
L’AVENTURA DE LLEGIR / JOAN HIDALGO
Sant Jordi és sempre una data assenyalada, però recordo amb especial felicitat la diada en que va aparèixer sobre la meva tauleta de nit un regal singular.
—Pare, ja veuràs com t’agradarà— em digué el meu fill amb ulls envaïts per la il·lusió—. És el millor llibre que mai ha tingut ningú!
Aparentment, no era el més bonic que puguis imaginar-te, de disseny sobri i clàssic, sense títol ni autor a la portada, però el més sorprenent era que tenia les pàgines en blanc. Transmetia però quelcom extraordinari que no tardaria a descobrir.
Aquella mateixa nit, amb impaciència i ganes de gaudir de la lectura em vaig asseure al sofà més còmode i vaig obrir-lo de nou. Tenia l’esperança que em transportés a un món diferent, que m’ajudés a desconnectar, i així va ser. Màgicament estava escrit! A la primera plana apareixia un atractiu i acolorit títol que et cridava a llegir-lo, i en una harmoniosa lletra una primera història sobre la
llegenda de Sant Jordi i el drac en la que aquest darrer no era el dolent de torn ni menjava princeses per berenar.
Des d’aquell dia, nit rere nit obriríem el nostre estimat amic disposats a compartir amb el nostre fill una nova lectura diferent que ens fes feliços: històries de pirates, viatges a l’espai, relats de misteris o les aventures mai imaginades, tal com si la biblioteca del nostre poble estigués present dins d’aquell llibre tan únic que sempre ens oferia el que sabia que ens agradaria llegir.
L’ALTRA CARA DE LA MONEDA / GEMMA ROS
Un any més, Sant Jordi. Els carrers s’omplen d’aquell esperit alegre que anuncia amor i cultura a dojo, que fa que la gent passegi i que els amants es regalin roses i llibres mentre es miren amb tendresa i somriuen de felicitat.
Però a mi cada any em tornen a matar. Cada vint-i-tres d’abril Sant Jordi em clava l’espasa i tothom celebra la meva mort. De vegades em pregunto si té gaire
lògica que la felicitat d’uns hagi de dependre del patiment dels altres. Jo mai no vaig sentir plaer pel fet de cruspir-me a qui tenia al davant, més enllà del de saciar la meva gana. Era la meva naturalesa, menjava carn i estava afamat per ser tan gros. No em plantejava si estava bé o malament, en mi no existia la voluntat, tan sols l’instint dirigia els meus actes. I un bon dia em van atacar, jo em vaig defensar, vam lluitar i vaig ser vençut; aquesta és la meva història sense embuts, pura i dura, però a ningú no li interessa posar-se en la meva pell.
Després de tants anys repetint-se la llegenda, he començat a entendre que no hi ha llum sense foscor i que tot és necessari per mantenir un equilibri, així que potser la meva existència no va ser del tot inútil; si hem de ser justos, reconegueu com a mínim que sense mi no estaríeu celebrant un any més la diada de Sant Jordi.
CONVERSA ENTRE BASTIDORS / LAURA HERRAIZ I GEMMA SERRANO
—Ei drac, com estàs?
—Doncs mira princesa, una mica deprimit.
—Ah sí? Què et passa?
—M’he engreixat en un més 20 quilos
—Què dius? De fet, ben mirat se’t noten. I ara que faràs?
—Està clar que m’haig de controlar el pes. Però mira princesa quanta gent hi ha aquí, no hem vingut a parlar dels meus problemes, s’avorriran.
—I ara, a la gent li agrada que expliquem tafaneries, a mi sempre em pregunten pel príncep.
—Per cert, on és el príncep?
—No ho sé pas, però sort que els darrers anys es porta ser una jove single.
—Tens raó, princesa, ara ja fins i tot ni se'n recorden del príncep... De fet, et veig molt desimbolta.
—Jo crec que els dos estem més alliberats. Te’n recordes Drac quina vergonya que teníem al principi? Ens costava parlar i fins i tot una vegada vam marxar del lloc perquè ens vam quedar en blanc. Va ser terrible!
—A mi encara em fa una mica de vergonya, però m’agrada posar-me reptes a la vida, i poden sortir millor o pitjor, però el que és ben segur és que després estic content d’haver-ho fet, tot i que els altres anys tenia millor figura...
—Hi estic d’acord... I pel pes no pateixis... Tot i que en acabat tenim la celebració.
—Llavors segur que hi trobarem al príncep, a les celebracions no falla mai.
—Doncs sí, anem-hi!!!
—Esperem que en tingueu un bon record d’aquest moment i de tot el matí. Bon Sant Jordi a tothom!!
Volem agraïr la participació del Cor Adzé Cambra, dirigit per Alfred Cañamero, del Cor Tiamat, dirigit per Gemma Ruiz i amb l'acompanyament de piano de Quim Estrada, i del grup del taller literari Escrivim! a càrrec de Gemma Tomàs. I especialment a tots els qui ens van acompanyar durant els concert! 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada