Porto ha valgut la pena

 

Deu fer uns 10 anys, la meva dona (la Cruz) i jo van fer pel nostre compte un viatge llampec a Lisboa. Hi vam estar un cap de setmana llarg, que ens va passar volant. Curt però intens, i molt satisfactori en molts aspectes. Un tastet de la cultura lisboeta que ens va convidar a tornar-hi tan bon punt en tinguéssim l’oportunitat. I aquesta va arribar  de la mà de la nostra estimada  Biblioteca, què pel 15è viatge literari va proposar la ciutat de Porto i d’altres indrets d’interès i propers del nord de Portugal.   

Així, superat un primer “déjà vu”, ens hi vam apuntar. I com nosaltres, ho van fer una altra setantena de viatgers, la majoria arenyencs i tocats, qui mes qui menys, de certa vena lletraferida. I a fe que ha valgut la pena. Almenys així ho han manifestat, en general, els participants. Desprès de dos anys de versió casolana dels viatges, degut a la maleïda pandèmia, hi havia ànsies d’esclat, de tornar a la versió clàssica, de sortides amb més exotisme. Amb tot, i dit entre parèntesis, val a dir que les dues darrere sortides  més estar per casa, van resultar prou satisfactòries.

Porto (o Oporto), tot i ser la segona ciutat de la veïna Portugal, té per ella mateixa prous encants, què fan que tingui poc a envejar a la primera, Lisboa. No en va, fa més de 25 anys, el seu centre històric va ser declarat per la Unesco, Patrimoni de la Humanitat. I vist el que varem veure, amb només dues o tres passejades, la distinció és més que merescuda. Tanmateix, segons ens varen explicar els dos guies, mantenir aquest patrimoni, aquesta fesomia de les façanes, amb les artístiques rajoles, decorades sobretot les de blau,...costa a l’administració molta gestió, diners i maldecaps. I paciència del veïnat, per l’alteració de la seva vida quotidiana amb l’incessant garbuix dels turistes. Encara que, per compensar, hi deixen força divises.   

Hi varem passejar a mitjans de setembre , quan la calor ja no és tant intensa i permet més hores de visita confortable. I fora de l’onada de turistes què, comentaven, havia gairebé col·lapsat el nucli antic, en el pic d’aquest calorós estiu. Dos elements força importants, atesa, a més en aquest cas, de la complicada orografia de la ciutat, amb carrers empinats, de fortes pujades, baixades, revolts,...Cosa què, alhora també li proporciona un singular encant.

Com és conegut, aquesta troballa de viatges combina tres vessants: gastronomia, visites (monuments, museus, paisatges...) i literatura. Un difícil equilibri, penso, gens fàcil d’aconseguir.  I menys quan ha de resultar a gust dels 70 que érem, repartits en dos grups, en dos autocars,..  O si més no, a gust de la majoria. I crec que s’assoleix, no al 100% però,..  Deu n’hi do!  Enhorabona, també per això.

 

Aquest any es va triar el llibre “Assaig sobre la lucidesa” del gran José Saramago, premi Nobel, tot  coincidint amb el centenari del seu naixement.  Aquesta tria era tot un repte i considerable risc, doncs és una novel·la de difícil comprensió. Tant per la forma com pel rerefons de distòpia política, amb un final demolidor. Amb tot, la tertúlia d’unes dues hores, va ser més entretinguda del que en principi era d’esperar. Crec que hi va ajudar la xerrada prèvia, setmana abans a Arenys a càrrec d’en Francesc Ponsa, escriptor gran expert en Saramago. En aquesta faceta de llibres, val la pena destacar la visita a l’encisadora llibreria Lello, una de les més boniques del món i una autèntica joia en el centre de Porto.  

En l’aspecte gastronòmic, força acceptable, encara que alguns esperàvem més, sobretot del producte estrella del país, a base de bacallà. Hi va ser present però no de la forma més excelsa. Alguns comentaven que el millor bacallà potser va ser el que ens varen servir en el sopar de la nit de fado. El Fado, genuïna música i sentida interpretació, que no hi podia faltar.

Pel que fa a visites, el llistat a remarcar seria llarg i pesat de detallar: començant per la postal més clàssica de la ciutat:  la del tram final del riu Douro, amb del barri de Riberia al fons, i el famós pont Luis I que hi passa per sobre. I parlant del riu, mencionar la navegació uns quilòmetres més amunt, tot passant per una esclusa, fins al paisatge d’infinites i empinades vinyes, bressol de l’excel·lent vi d’Oporto. Hores després, i a un ritme trepidant (potser massa...), vàrem visitar els  famosos Cellers Calém, situats a l’altra riba. En acabar, sopar de colenda, on, per sorpresa en Pep Quintana va anunciar el seu comiat, que aquest havia estat el seu darrer viatge. Ell mateix ho explica en aquesta secció de la web de la biblioteca. Una peça clau d’aquest engranatge. Llàstima. Però, Moltes Gràcies, Pep.

Muito Obrigado, que diuen allà.

 Com sempre, moltes gràcies a tota l’organització i, per què no, a tos els participants, que crec ens hem portat bastant bé. Fins un altre.  

                                                                        Francesc Castells