Aquest ja ha sigut el 14è viatge literari que organitza la nostra Biblioteca. Un nombre que ja és prou respectable, tant per a considerar que la bona pensada de fa 15 anys de celebrar el seu 50è aniversari amb un viatge a l'Alguer va ser prou encertada i que no va ser una flor d'estiu. En tot cas, una flor que ha donat i dóna bons fruits anys rere any.
I haver superat, crec que amb nota, les dues darreres sortides amb temps pandèmics ha estat tota una prova de resistència concloent que, al capdavall haurà creat múscul a la proposta, fet que li assegura força anys de vida. Aquest és la flaire que es respira no sols dins el nucli més incondicional i fidel del grup, sinó que també en les persones que s'hi apunten més ocasionalment.
Amb aquests dos darrers viatges s'ha demostrat alhora que no cal anar a destins molt exòtics i llunyans per assolir els nivells de satisfacció anteriors. Podríem dir que s'ha fet un mar i muntanya, o un nord/sud: el 2020 als Pirineus Lleidetans i enguany a les Terres de l'Ebre, bàsicament al Parc Natural i també Reserva de la Biosfera, on Lo Riu mansament i planera camina cap al mar. I de pas vàrem fer país, en el Delta, cosa molt necessària i urgent, en un tros d'encisadora terra que, malgrat ser rica i bella, històricament ha patit i pateix massa.
Deu ser extraordinàriament difícil equilibrar les tres components d'aquesta mena de visites: la literària, la turística i la gastronòmica. Encara que hom els pot posar sota el mateix paraigua de la cultura. Intueixo que la Biblioteca, com ha de ser i per equilibrar-los, posa més èmfasi en l'aspecte més literari (més exigent) que en els altres dos, més lúdics/festius.
En aquesta ocasió això es va notar des de la primera nit amb el sorprenent sopar al Forn de la Canonja a Tortosa, amenitzat pels rapsodes dels dilluns, una associació local devota del gran poeta tortosí per excel·lència, en Gerard Vergés. Va ser una digna cloenda a una llarga i intensa jornada en la que, de camí, vàrem poder gaudir a mig matí dels seus famosos pastissets i a la tarda d'una inoblidable primera travessia per l'Ebre, primer tast del riu, amb el llaüt Lo Sirgador.
El dia següent, a la Biblioteca d'Amposta, a la tarda vàrem fer la tertúlia literària, en teoria el principal leimotiv del vitge, en base a Primavera, estiu, etcètera, una excel·lent novel·la de Marta Rojals, diríem que costumbrista i ambientada en els paisatges del Montsià. La periodista arenyenca Assumpció Maresma, companya de feina de l'autora, setmanes abans a Arenys, en una trobada prèvia al viatge, ja ens havia advertit que la Marta no era gaire amant de la vida pública. Respectable, però un xic frustrant. Això no obstant, la tertúlia va ser prou participada, rica i entretinguda.
Menció especial em mereix el matí i migdia a Sant Carles de la Ràpita (avui d'actualitat doncs el veïnat està immers en recuperar el nom original de La Ràpita). Després d'entendre la història dels canals a banda i banda de l'Ebre, vàrem visitar el Museu del Mar, molt ben instal·lat i amb un guia molt didàctic; tot seguit, un xic tard, vàrem fer una excursió urbana per la ciutat marinera, tot resseguint l'obra d'un gran autor local, Sebastià Juan Arbó, al qual la majoria no coneixíem. Lo qual la va fer tediosa i, encara sort, que l'estimada Paquita Zaragoza (rapitenca de naixement i arenyenca d'adopció) amb molt d'encert va saber reconduir i alleugerir el circuit.
No em vull extendre gaire més... La majoria d'escrits anteriors ja ha recollit amb molt encert diferents visions del viatge, amb les que hi coincideixo i que ara no cal insistir. Molt bons i abundosos àpats, molt bona convivència, magnífiques vistes (i visites) als immensos arrossars i aiguamolls, amb quantitat d'aus... De més joves, al ser tant pla, haguéssim llogat bicicletes. Vàrem fer moltes coses, fins i tot cantar, com criatures, "O Bella Ciau" amb els peus dins un fangar d'arròs! I al poblet Mas de Barberans, va ser molt interessant veure l'artesania de la cistelleria popular i l'alegria retrobar-nos amb l'artista i alhora amic Pere Planells, que per temporades hi viu amb la Rosa, la seva parella.
La cloenda inoblidable, i cirereta del pastís, va ser la darrera travessa cap on lo riu desemboca a la Mediterrània. Allí ens van explicar la seva fragilitat i la regressió, ara molt més palesa i urgent de solucions per l'emergència climàtica. Vàrem entendre millor la dita "Lo Riu és vida!!"
Moltes gràcies a tota l'organització i fins un altre.
Francesc Castell
Oohhhh molt bonic el relat Francesc.
ResponEliminaGràcies.