Els Pallars

Em va costar decidir si hi anava o no. Primer, la por al virus. Després, que ja m’ho conec. Sóc pallaresa. El Pallars Jussà és la meva terra xica. Però, finalment, les ganes a fugir una mica de l’entorn encotillat per tantes normes i pautes, va poder més, i el dia 26 de setembre vaig pujar a l’autobús que em portaria a aquesta comarca massa oblidada, com és el Pallars.

Els que fa temps que seguim els viatges que organitza la Biblioteca, juntament amb viatges Sakkara i amb la companyia estimulant d’en Pep Quintana, sabem que formem una petita família, amb un “feeling” especial. La trobada, doncs, va ser magnífica. Tothom content, positiu, amb ganes de fer d’aquests quatre dies de viatge una experiència divertida, enriquidora.

I vàrem començar a rodar...

Cada un dels dies del viatge va ser una troballa. El viatge amb el Tren dels Llacs ens va obrir la porta a veure les diferències del paisatge d’aquest racó del nostre país. Verd i blau, arbres i aigua, paisatge amable d’una banda. I alhora muntanyes esquerpes, penya-segats atordidors, de l’altra. Contrastos forts, que sacsegen.

Salàs, petita població present a la nostra història des fa segles ( ja s’esmentava al segle X), ens va fer un “reset” a la nostra vida. Vàrem tornar a la nostra infantesa, a la nostra joventut, amb les botigues que un personatge creatiu, com en Farràs, ha sabut recrear i explicar amb gràcia i rigor.

I arribem a La Pobla de Segur, vila entre dos rius, la Noguera Pallaresa i el Flamisell que es troben com dos amics ben avinguts al llac de Sant Antoni, embassament que arriba fins a Tremp, capital del Pallars Jussà. A La Pobla vàrem fer la trobada literària amb Maria Barbal, trempolina i arrelada a la seva terra. I el lloc triat va ser el Molí de l’Oli, un dels edificis que forma part del conjunt modernista de can Mauri. Preciós! Com sempre la trobada va ser participativa, activa, conduïda amb destresa per la Mercè Cussó (experiència d’anys) i animada per la pròpia autora. A la boca i a l’esperit, només hi va quedar la mel. Les metzines van desaparèixer...

Tertúlia literària amb Maria Barbal

I l’autocar anava rodant... A Escaló hi vàrem fer estada i des d’allà vam començar a trepitjar el Pallars Sobirà. Canvi de registre. El paisatge s’ha transformat. Les muntanyes guanyen espai. Els ulls s’enlairen per poder copsar tota la majestuositat del paisatge. I arriba el fred i la neu!

Segon dia de viatge. Visita a Esterri d’Àneu i al seu museu. Veure com vivien aquella gent ens fa entendre la seva manera de ser. La terra i el bestiar eren el seu mitjà de viure. Les cases acollien persones i animals, s’ajudaven uns als altres. A la tarda cap a Son, on vàrem poder gaudir de la meravella del seu conjunt romànic, amb un comunidor de planta rodona, tallat en una part per posar-hi un rellotge. Queden pocs comunidors a Catalunya. Arenys de Mar en té un dels més ben conservats. Imagineu-vos la sensació de misteri que devien sentir els habitants del poble quan el capellà pujava al comunidor i feia els exorcismes per fer marxar el mal temps. Exorcismes que enviava als quatre vents enmig d’aquelles muntanyes, altes, amenaçadores...

Visita a l'EcoMuseu de les Valls d'Àneu 

I per acabar el dia, a Les planes de Son, al MónNatura. Passejada tranquil·la enmig del bosc, veient els animals que tenen allí i sentint les explicacions de les seves cuidadores. Quanta feina amagada per la nostra fauna! I la neu va treure el nas tímidament amb uns quants flocs mentre caminàvem! Més no es pot demanar. Que tens fil directe amb Sant Pere, Montse Beà?

Visitant el poble de Son

I un altre dia...Un plat fort: els llacs de sant Maurici i Ratera. Jeeps, nosaltres dalt i cap amunt. Paisatge nevat, fred pirinenc, vent que bufava amb ganes. Tot perfecte per ambientar-nos al cent per cent. Se’m fa difícil descriure el paisatge. Era d’una bellesa tant immensa, tant etèria... No sé els altres, però per a mi, va ser una experiència de gaudi físic i espiritual. Joan Maragall, amb el seu Cant espiritual, va copsar aquest estat d’ànim, aquesta veu interior que sorgeix davant una meravella de la creació.

Però Mont- rebei ens esperava... Me’n havia parlat molta gent. Tothom deia que calia anar-hi, que no podies deixar d’anar-hi. I quan hi vam ser, de veritat que vaig entendre aquesta recomanació. La immensitat es tocava amb les mans! Quan vàrem entrar en el congost, pròpiament dit, i les barques van reduir el soroll dels motors, la sensació que érem en una altra dimensió, és va fer forta. Petit soroll d’aigua, crits d’algun ocell voleiant per damunt d’aquells espadats, escales penjades que semblava que anaven directes al cel, i nosaltres, com una volva perduda enmig de l’infinit. Encara flipo!

I per acabar, la sensació directa, palpable dels grafitti de Penelles. Que en som de grans els catalans! Ens reinventem com sigui per sobreviure! I això és el que ha fet aquest poble que s’anava despoblant i per aturar-ho han creat  un concurs anual (ja fa cinc anys) de pintures murals. Hi trobes de tot: flors, animals, personatges mítics, del poble, literaris...I una església decorada com si d’en Piet Mondrian fos. A les  seves parets hi ha pintat tot el terme de Penelles. Colors, formes, línies... No trobeu que és un bon símbol, una església que acull a tothom?

Admirant els murals de Penelles

I es va acabar! Bé, no s’acaba mai res si deixa empremta. I és el que passa amb els nostres viatges. No s’acaben mai perquè sempre els tenim presents.

Gràcies!

Montserrat Fonoll