Cap a Egipte

Va ser per atzar i per l'oportuna intervenció d'una amiga que em vaig unir, in extremis, al vostre grup i plegats vam fer camí cap a Egipte.

Egipte, aquest país que des de la infantesa n'hem tingut alguna referència. La imatge d'una piràmide, d'un camell o d'unes palmeres. L'existència d'un riu llarg i fecund que a l'escola de l'època franquista en dèiem Nilo i que ara es diu Nil, com algunes criatures.

El fet és que ens vam trobar a l'aeroport i allà va començar l'aventura. Una aventura, això sí, molt ben apadrinada per les persones que en tot moment es van desviure perquè el camí ens fos interessant, planer i plaent. Però Egipte és una terra molt generosa i, malgrat la planificació més curosa, sempre dona marge a l'aventura, al descobriment i a la fascinació.

Escoltar les trifulgues de tants déus, semidéus i faraons recolzant el cos en una columna antiquíssima xopa de sols ens fa viatjar en el temps i ens desvetlla primer la curiositat i després la fascinació. Un garbuix de noms, de llocs i de fets, de mites i creences ens envaeix i de mica en mica, com les gotes gruixudes i calmoses que acabaran en tempesta, ens anem esquitxant d'interès i, com qui no vol, ens anem apropant a un món fascinant, mal conegut, riquíssim. Que ens hi endinsem o no ja dependrà de nosaltres...

Ara Egipte ja és per mi quelcom més que quatre imatges retallades i tres conceptes mal entesos. Ara ja duc a la pell una espurna del seu sol i un segon de la seva història.

Gràcies a tots i a totes per haver-me deixat compartir amb vosaltres aquesta experiència.

Tenim molta sort!

Núria Marquès Vidal