Abans d’entrar en “matèria”, desitjo
deixar constància expressa del meu reconeixement i agraïment a totes les
persones que han intervingut en la organització del viatge, per la immensa
tasca portada a terme preparant i portant a terme el magnífic viatge que acabem
de realitzar. A tots ells, sense distinció, moltes gràcies.
Com sabeu, ja de tornada cap a casa, en
Pep va reclamar amablement una major participació dels viatgers per que
escrivissin les seves impressions i les enviessin a l’arxiu de la biblioteca.
Amb alguna imatge il·lustrativa si pogués ser.
Em va convèncer i sota el títol, res d’original per cert, que
encapça-la aquest escrit, m’agradaria deixar unes breus pinzellades, del que he
vist i he sentit al riu, una corrent d’aigua creadora de vida i de cultures que
si no fos per les magnífiques restes que podem veure en l’actualitat, costaria
creure que de veritat van existir.
El Cairo. Mega ciutat on el caos sembla
ser la norma. No podria viure allà. En realitat, en arribar ja desitjava
continuar riu avall. Les grans piràmides, al costat mateix de les cases, dels
“hotelorros”... No sé, les imaginava més “dignes”.
El creuer. Ara sí, ara les meves emocions
han començat a aflorar i el riu, que a El Cairo em va semblar trist si és que
el rius poden estar tristos, com si s’ensumés el seu proper final, el Nil dic, se’m
va mostrar amb tota la seva magnífica presència, com si digués: “jo soc així i ni la gran resclosa ha
aconseguit doblegar-me, el riu que has vist cap al delta ja no era jo”.
Ho reconec, he passat hores i hores
mirant-lo fluir. En certa manera, mantenint una íntima comunicació amb ell,
especialment al seu pas per les zones més deshabitades, on el desert s’apropa a
la seva riba com si volgués rendir-li homenatge.
Després, per un moment, la resclosa d’Aswuan
va tallar de cop aquesta íntima comunicació, però immediatament va obrir una
nova i il·lusionant finestra a la meva imaginació. Com serà el meu company de
viatge més enllà de la resclosa? Espero descobrir-ho en un altre viatge cap al
sud.
A banda del riu, tots els monuments
espectaculars que l’ornen, és clar que no poden deixar indiferent al viatger
més cec. De la seva magnificència original ens queden prou restes com per
imaginar-la sense cap dificultat. De la seva situació actual, m’identifico amb la
lectura que es va fer del text del Pierre Loti. Però per mi, parlant d’emocions, sens dubte, la més
forta ha estat el descobriment del riu.
Gerardo
En a mi em va agradar tot. Entenent aquest tot com una pinzellada d'unacultura"colosal". Però estic d'acord amb tu que la visiö del riu era màgica.
ResponElimina