EL QUE FA DOTZE, EGIPTE

Feia una calor important. L’avió ens havia deixat puntualment a l’aeroport de El Caire i allà inauguràvem el viatge que fa dotze de la Biblioteca arenyenca.

Els primers passos els donàrem al vell Caire, que és una ciutat que talment sembla bombardejada per l’enemic. És una ciutat de vint-i-dos milions d’habitants que espanta: amb un trànsit caòtic; amb un sonar de clàxons que interpreta un concert sense batuta ni director; amb cases a mig fer i pisos que sembla que tinguin els dies comptats. Però entremig de tanta runa hi ha autèntics tresors que sobresurten de manera brillant. És la ciutat de les tres mil mesquites amb els seus minarets; és la ciutat del Museu Egipci – amb el tresor Tutankamon –, és la ciutat, en definitiva, de les sorpreses i gairebé totes són agradables.

De la capital i amb un autobús prou confortable ens enfilàrem cap a la segona ciutat del país, cap a la ciutat capital de la nostra Mediterrània. Una ciutat habitada per més de deu milions de persones que es mostra oberta a la mar i que disposa d’un port de moviment frenètic. Allà férem una visita tranquil·la a la gran Biblioteca alexandrina que té aspiracions de ser la biblioteca universal per excel·lència. Hi deixàrem una bona colla de llibres, tant en català com en castellà, per deixar constància de la nostra identitat i, llastimosament també, del nostre imposat bilingüisme. Tornàrem a El Caire per fer-hi nit i perquè l’endemà a bona hora ens sortia l’avió que ens havia de conduir a Luxor.

Luxor és una ciutat més aviat petita però farcida de monuments. Segurament és la ciutat del món que en menys espai guarda més tresors arqueològics. Nosaltres resseguírem amb interès les tombes d’alguns faraons i baixàrem a alguna de les sepultures dels nobles i artesans. Visitàrem el temple de la reina Hatxepsut i, sobretot, ens passejàrem entre les columnes magnífiques, solemnes, imponents i indestructibles de Karnak.

Sempre amb el sol escalfant-nos les idees ens enfilàrem al vaixell Acamar. És realment un oasi de pau; un lloc de plaer a on el pensament el perds perquè tot tu entres en un estat de gràcia i t’instal·les involuntàriament al setè cel. Des de l’habitació espaiosa i molt ben guarnida veus el paisatge de pessebre que se’t dibuixa a la riba del riu. De tant en tant, la barcassa es detura i el viatger baixa per visitar temples i més temples. D’aquesta manera hem conegut Edfu, Esna, Kom Ombo, fins arribar a Aswan al sud del sud. Malgrat la calor, visitàrem la ciutat i sobretot ens passejàrem amb la faluca que avançava lentament, poèticament, amb un vent prim que pentinava l’aigua del Nil majestuós. Tinguérem temps encara de visitar el temple Philae, el temple de l’amor que si us haig de ser sincer, enamora.

Férem una escapada fins Abu Simbel que és un temple que aconsegueix que agafis torticolis perquè no pares de mirar-te’l i remirar-te’l tot aixecant el cap. És una autèntica meravella dedicada a Nefertari, l’esposa de Ramsès II i salvat de les aigües dels déus i instal·lat al vell mig de l’arena sahariana.

D’Aswan saltàrem amb avió altra vegada a El Caire i allà férem un sopar a la casa particular de la Maricel Bea. Un sopar que fregava la perfecció. Un jardí molt ben cuidat i flairós ben il·luminat ens acollia als vuitanta viatgers i ens feia tastar les menges més subtils, autèntiques i suculentes d’aquell país musulmà. Nosaltres rient-nos irònicament del Déu de l’Islam acompanyàrem l’àpat amb vi gallec i xampany català.

L’endemà al matí preníem el camí de retorn. Arenys ens esperava. El viatge d’Egipte ha estat el que fa dotze. Tenim un cabàs replè d’experiències i vivències. Enguany hem fet el viatge que fa la dotzena. Però el dotze no és un punt i final, el dotze l’únic que fa és donar pas al tretze. El de l’any que ve.

Pep Quintana i Riera