Budapest és una ciutat força plàcida. Grans jardins,
parcs, una urbanització àmplia, verda, no gaire sorollosa, amb la presència d’un
Danubi immens, que fa de nexe entre ambdós costats, Buda i Pest.
Però la història de la ciutat, i del país en general, és
complexa i agitada, realitat que fa que actualment la imatge de Budapest sigui
molt diferent de com havia estat en moments rellevants de la seva història.
Això, naturalment, no és un fet només propi d’aquesta capital, sinó de tantes i
tantes ciutats europees castigades per les guerres, sobretot les grans guerres
del segle XX. Frankfurt o sobretot Varsòvia fou arrasada completament pels
bombardeigs alemanys durant la Segona Guerra Mundial. La ciutat va fer-se de
nou, gràcies als documents pictòrics del pintor italià del segle XVIII conegut
com a Canaletto, que ajudaren a la reconstrucció fidel, restauració que el 1980
va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, com a exemple de reconstrucció gairebé
total d’una llarga etapa històrica del segle XIII fins al segle XX. A l’inici
es plantejar el dubte de com reconstruir la ciutat: a la moderna o recuperant
l’aspecte històric. El centre, l’espai més identitari de la ciutat, recuperà el
caràcter de sempre, de tal manera que l’imaginari col·lectiu no va perdre les
seves arrels. Recordem allò de “qui perd els orígens , perd la identitat”, és a
dir, per poder saber qui som i què volem ser.
Tanmateix, el cas de
Budapest és diferent. Del món medieval i la seva arquitectura no en queden
gaire testimonis originals. En molts casos només unes restes, un timpà, unes
columnes, una làpida... Però després d’unes quantes pèrdues de territori al
llarg dels segles i les diverses guerres amb els otomans i amb altres ètnies
europees, en la darrera etapa del segle XIX, formant part de l’Imperi
Austrohongarès, amb Francesc Josep i la popular Sissi al capdavant, malgrat la
supremacia austríaca, Budapest esdevingué una gran ciutat. El seu rival era Viena
i els hongaresos maldaven per superar la capital de l’imperi. Des de l’òptica
de l’art i l’arquitectura eren temps d’historicismes, és a dir, d’estil neoromànic, neogòtic, neorenaixement, fins i
tot neomorisc o neoàrab. En una bona part, tot plegat era producte d’aquella
mirada envers al passat que el Romanticisme va estendre per tot Europa i que
generà el naixement dels nacionalismes. És a dit, la necessitat de dotar
d’arrels històriques als col·lectius que maldaven per construir la seva
història nacional. Aquest corrent també arribà a Catalunya amb el moviment
cultural de la Renaixença, i allò que en denominem “neos” també afloraren a
casa nostra (només a tall d’exemple, el Santuari neogòtic de la Misericòrdia de
Canet de Mar, de 1857).
Budapest va fer una aposta
molt forta: El projecte tan majestuós del Parlament neogòtic, sens dubte, és el
millor testimoni. Des del 1880 en què es va aprovar la construcció, fins al
1902 en què s’inaugurà, un gran nombre d’artesans, industrials i artistes, sota
la direcció de l’arquitecte Imre Steindl, van fer possible un gran projecte
arran del Danubi, que de seguida havia de convertir-se en allò que avui es
denomina l’sky line de la ciutat, és a dir la seva imatge més
característica, amb la cúpula central i tot de torres punxegudes que fan pensar
en un brodat de puntes. No és estrany que el paisatge urbà de Budapest,
presidit pel Parlament a Pest, i el castell de Buda a l’altra riba, fos
declarat Patrimoni de la Humanitat. Tot això era conseqüència d’haver assolit
el Compromís de 1867, pel qual l’emperador austríac cedia més autonomia als
hongaresos i esdevenia rei d’Hongria, estat que va acabar-se amb la dissolució
de l’imperi al final de la primera guerra mundial.
Però des de mitjan segle
XIX, Budapest va viure una etapa d’esplendor econòmic. A Pest, la catedral de
Sant Esteve (construïda entre 1851 i 1905, perquè la cúpula va haver de ser
feta de nou el 1868), és un exemple d’església neorenaixentista. O la gran
sinagoga, la més gran d’Europa, dins del barri jueu, amb capacitat per a tres
mil persones, és d’estil neomorisc, molt malmesa durant la segona guerra
mundial i restaurada entre 1991 i 1998. Al cantó de Buda, sobresurt l’església catòlica
de Maties, que sembla remuntar-se al segle XI, amb nombroses intervencions
gòtiques i posteriorment renaixentistes, a càrrec del rei Maties Corví (en
llatí, Matthias Corvinus), casat amb Beatriu de Nàpols o d’Aragó, que fou un
gran mecenes renaixentista. Però poc després, els otomans la convertiren en
mesquita i no va ser fins la segona meitat del segle XIX, quan, un cop més, va
ser restaurada i es dotà de pintures i vitralls de gran qualitat. Avui és un
prototip d’arquitectura neogòtica, amb restes gòtiques, d’un gran esplendor,
amb un interior ricament decorat seguint l’estil ornamental d’aquells anys, ple
de color. Juntament amb el Parlament, són els dos grans exemples del gust
neogòtic vuitcentista present a tot Europa. Pensem per exemple en el Parlament
de Londres, d’origen medieval, com el de Budapest, arran del riu Tàmesi,
totalment reconstruït el 1834 en estil neogòtic, després d’un incendi. O bé, de
molt més a prop, la façana neogòtica de la catedral de Barcelona, sufragada pel
banquer Manuel Girona, i acabada el 1913. Com més d’un cop s’ha dit, el segle
més gòtic de tots és el segle XIX, no el segle XIV o XV. Sense oblidar, però,
el romànic, o més ben dit, la versió “neo” del segle XIX: el Bastió dels
Pescadors, una gran urbanització neoromànica de primeríssim ordre (incloent-hi
el restaurant on vam sopar la darrera nit), obra de Frigyes Schulek. A la riba
del Danubi, a Buda, tocant a l’església de Maties, sobre el turó del castell,
va ser construït entre 1895 i 1902. Situat en la zona de l’antiga ciutadella,
permet una visió molt àmplia de Budapest. L’integren set torres, una per cada
tribu dels magiars que van establir-se en aquesta zona cap al 896. Gairebé
destruït durant la segona guerra mundial, el 1947, el fill de l’arquitecte que n’havia
estat l’autor, també arquitecte, el reconstruí. Avui és un dels llocs més
emblemàtics de la ciutat, ple de turistes que admiren i fotografien les vistes
de Pest de l’altra banda del Danubi.
En definitiva, Budapest és
una ciutat del segle XIX, del darrer terç del segle i primers anys del XX, com
bona part de les capitals europees que van configurar-se com a tals en aquella
època. Per això és també una ciutat “monumentalitzada”, un fenomen molt
característic d’aquells anys, quan les ciutats es modernitzen i volen dotar-se
d’identitat pròpia: Sant Esteve, el rei Maties, Sant Gerard, la reina Sissi,
músics com Franz List i un llarg etcètera són presents en carrers, places i en
les façanes dels edificis. L’estratègia de la monumentalització de l’espai
físic recorre als artistes, i especialment
als escultors per crear monuments de tota mena -bustos, retrats
eqüestres, escenes històriques, etc.-, que omplen carrers i places i recorden
els ciutadans noms i moments claus de la seva història, convertint-se d’aquesta
manera en símbols de l’imaginari col·lectiu. Budapest, que és una ciutat
àmplia, i amb grans jardins i parcs, és plena d’aquestes representacions
escultòriques, creades a l’hora que es recuperava, reconstruïa o fins es
reinventava el patrimoni arquitectònic malmès, fenomen que és un clar exponent
de l’afirmació de les elits locals burgeses, que trobem arreu d’Europa, també a
Barcelona. Tot plegat venia a ser com una “reparació” del passat, molt
característica de l’esperit romàntic, propi de la societat liberal que cerca
legitimar-se, econòmicament, però també culturalment. De la mateixa manera que
es crea l’Òpera nacional, un edifici neorenaixentista, inaugurat el 1884, com a
signe de cultura, en un país en què la música ha estat i és un element cultural
de primera magnitud. Sens dubte, darrera de tot això hi surava una ideologia
que, malauradament, no havia de durar massa dècades.
Passejant per la ciutat,
també és visible l’arquitectura del pas del segle XIX al XX, Art Nouveau, o
Modernisme com en diem a Catalunya, o bé Sezession, com en diuen a Viena, focus
destacat d’aquest estil i model de referència per a Budapest. Un estil burgés
per excel·lència que forma part de la modernització de la ciutat ja esmentada. Per
bé que, curiosament, malgrat la importància, visible en una part notable de la
trama urbana, no va ser gaire remarcat pels guies del viatge, tot i formar part
de la Ruta Europea del Modernisme, que va des de Portugal fins a Riga. De la
mateixa manera, que tampoc no van remarcar els orígens romans de Budapest,
aleshores província de la Pannonia, amb restes significativament notables, que
només vam veure de cua d’ull el diumenge anant cap a Szentendre, al nord de la
ciutat. L’antiga Aquincum, originàriament un poblat celta, era un gran
assentament militar, començat a excavar a finals del segle XIX i obert al
públic com un parc arqueològic entre 1970 i 1980. L’emperador Marc Aureli
sembla que hi va fer algunes estades, raó per la qual hi escriví alguns textos
que formen part del llibre de les seves notables Meditacions. Però
sembla que avui aquest passat romà està força oblidat. Com en certa forma ho
està, potser volgudament, la ciutat soviètica, a base d’edificis com capses de
sabates que no compleixen les necessitats elementals de condicionament d’una
vivenda (alguns però millorats des de fa uns quants anys).
En resum, Budapest és una
ciutat amb un ric patrimoni monumental, bona part del més representatiu aixecat
durant les darreres dècades del segle XIX, fet que ens permet parlar d’una
ciutat historicista, de gust neomedieval especialment. Però cal afegir-hi una
nota discordant de l’actualitat: al turó del Castell sobten els treballs de
recreació d’alguns edificis malmesos i fins i tot ja enderrocats, que en ple
2024 tornen a reinventar-se, com ara dos ministeris aixecats de nou a punt de
tenir un destí. El govern actual desitja “épater” els seus visitants
internacionals amb uns palaus i salons que actualment estan totalment fora
d’època. No es tracta de la restauració de la ciutat de postguerra, ni de la
creació vuitcentista en estils del passat que es reivindicaven com a propis,
sinó un afany característic d’una ideologia autoritària i prepotent, capaç de construir una mena de parc
d’atraccions, a partir d’aixecar parets amb formigó i disfressar-les o
maquillar-les, si us ho estimeu més, a base de pintura i afegits, com qui crea
una escenografia efímera per a una representació teatral. El cas més sorprenent
és el del sobredimensionat palau reial, una part del qual va ser destruït
durant la segona guerra mundial i durant el règim comunista, i ara està en
marxa la seva reinvenció, d’un cost elevadíssim, però pel que s’endevina d’una
qualitat dubtosa, i probablement innecessària.
No deixa de ser una paradoxa el fet que Budapest
-l’avinguda Andrassy, construïda el 1872 i els seus edificis, com ara l’Òpera,
l’únic carrer del món qualificat com a patrimoni mundial, més la façana del
Danubi, amb el Parlament, a Pest, i el turó del castell, a Buda- sigui
Patrimoni de la Humanitat, fet que exigeix la seva acurada conservació,
responsabilitat de les institucions de govern, i que, d’una altra banda, ara
mateix s’estigui encara fent una “singular recreació” d’una gran part del
castell enderrocat. La conservació del patrimoni a Budapest és fonamental per
preservar la història i la memòria de la ciutat, que cal conservar per a les
generacions futures. De ben segur, a Budapest hi ha certes polítiques de
protecció i restauració. Però el projecte a l’entorn del palau reial fa
l’efecte de no respondre a cap normativa assenyada, o d’haver passat per sobre
de la llei. En qualsevol cas, la ciutat al llarg dels darrers vuitanta anys ha
sabut recuperar bona part de la seva memòria. Cal, però al final del 2024, a
l’inici del segon quart del segle XXI reinventar certs edificis? No forma també
part de la història l’enderrocament de certs monuments, fet que explica
determinades circumstàncies i contribueix (o hauria de contribuir) a que segons
quins fets no es repetissin mai més? Si al darrera del projecte esmentat del
palau reial només hi ha arrogància i fatxenderia, davant la situació
socioeconòmica actual, caldria replantejar-lo. Ara bé, és cert que ens caldria
més informació per poder fer-ne una valoració justa (com “la dona” de Sándor
Márai). En qualsevol cas, visitar Budapest, des de l’òptica patrimonial, ha
estat tota una descoberta, que ens la confirma com una gran capital europea.
