La Biblioteca al Pallars

Sortida coronada dels dies 26, 27, 28 i 29 de setembre de 2020.

Dia primer, dissabte. Arenys es vesteix de parades setmanals. A 2/4 de 8 del matí com un rellotge suís sortim amb l’autobús que ens durà tots aquests dies pels Pallars. En retrobar-nos, tot són mostres d’alegria malgrat que les mascaretes no ens deixen veure l’expressió, però sí que els ulls ho reflecteixen. Com és habitual es comença a llegir durant el trajecte fragments de llibres, fent així el viatge més amè. Aquest any en Pep per telèfon em va agafar per sorpresa i li vaig dir que sí que llegiria un fragment del seu llibre La Ratafia dels raiers. Història d’un licor Pirinenc. Després d’assajos en veu alta, i amb el meu pobre marit escoltant un i altra vegada la lectura – ara massa de pressa, ara et falta dicció – no sé com ho vaig fer però el cert és que vaig treure’m un no sé què de vergonya. La lectura per aquests dies eren els llibres A l’amic escocès i Mel i metzines, de l’escriptora Maria Barbal, filla de Tremp.

Fem el trajecte d’Arenys a Balaguer on agafem el Tren dels Llacs que ens durà fins a la Pobla de Segur. Quasi dues hores de trajecte, gaudint d’un espectacular viatge ple d’aigua i congostos. En el viatge de les retines entelades de variats paisatges i de conreus, cingleres, llacs i la Noguera Pallaresa. Estem tots com nens apilonats contra les finestres per mirar qui capta la millor imatge. I totes ho són! Ens acompanya un magnífic dia. Un cop a la Pobla, amb el bus que ja ens espera, marxem direcció Salàs, un petit poblet on s’hi troben botigues museu recreades entre els anys 40, 50 i 60 del segle passat. Un nostàlgic record però que en moltes coses no hi tornaria. Hi ha una merceria, bé, perfumeria merceria, que em va transportar a la meva botiga (de la mare) l’Ariadna. També una barberia, un estanc i uns ultramarins, algunes més desconegudes que d’altres. En sí, molt nostàlgic però al temps, molt agraït.

A la Poble (com diuen els del Pallars) ens trobem amb la Maria Barbal per comentar les lectures. M’ha entusiasmat fer la tertúlia amb l’autora i poder gaudir de la seva presència. Visitem la complexa Casa Mauri i el Molí de l’Oli de Sant Josep, edificis modernistes amb forjats, vitralls esplèndids i ceràmiques de motius mitològics i florals, obra de Lluís Bru i amb una obra escultòrica de Josep Llimona damunt de la porta d’entrada. Aquí es conserva el primer molí de la comarca. En acabar visitem i comprem ratafia i altres licors a la fàbrica de licors de la família Portet – grans amics, personals d’en Pep. Fan un licor que personalment m’ha cridat l’atenció: és licor de regalèssia.

Durant aquestes tres nits ens allotjarem a l’Hotel Castellarnau, al poble de l’Escaló, on després de sopar sortim donar un tomb de la mà del nostre amic i fotògraf Gaspar Gràcia. Com tots aquests pobles del Pirineu, són molt bonics, de contes de pastor, però desprnene un ambient fantasmagòric. A l’Escaló també hi ha un monestir (les restes) amb un mosaic que sembla fet amb còdols de riu, que em va agradar moltíssim. Em va semblar veure-hi un pa i uns peixos. En Gaspar hi va fer fotos però no sé si els hi han sortit per la projecció del sol sobre el finestral que les protegeix. És el Monàstic de Sant Pere del Burgal.

Vam visitar també Esterri d’Àneu, on hi ha una casa museu típica del Pallars dels segles XIX i XX, molt ben detallada i equipada. Quin horror de vida vist des de la nostra mirada!! També vàrem anar a un poblet penjat allà dalt de la muntanya, no sé quina, que provocava vertigen només pujar-hi. També estratègicament palplantada una petita església romànica, que en el seu interior guarda tres tresors: un dipòsit de pedra per guardar l’oli per il·luminar l’interior de l’església, una banyera baptismal per immersió i una pila baptismal, cal com nosaltres la coneixem. Tot de pedra treballada i esculpida. A la paret, uns frescos i el retaule de fusta que els veïns varen salvar durant la guerra contra Franco, enduent-se cada veí un fragment per protegir-lo. Aquest petit gran poble es diu Son.

Després anem cap al centre de recuperació de fauna autòctona del Pirineu anomenat Món Natura Pirineus, on dinem i el visitem. No havia vist mai un gat fer ni un linx, ni tants altres. La instal·lació de l’edifici està integrada a la muntanya. És sorprenent caminar per la muntanya i resultar ser la teulada de l’edifici.

Avui és un gran dia, visitem l’únic Parc Nacional de Catalunya, Aigüestortes. Amb els taxis tot terreny pugem fins al llac Ratera i amb un grup reduït i amb neu, a cops ens arribava a mitja cama, hem anat caminant fins al mirador. Davant els ulls majestuosos ens miràvem fit a fit amb els imponents “Encantats”. Jo si que vaig quedar encantada! Jugant una mica amb la neu com si fos un petit tronc que queia sobre d’ella, vaig fer-hi les paus. De petita, sols una vegada vaig tocar la neu i vaig jurar que mai més l’aniria a buscar, que fos ella que em vingués a veure’m. Doncs ara sóc feliç perquè tornaré a veure-la. Quina caminada i quin gaudi! Tornaré! Vàrem baixar fins a Sant Maurici i d’allà altre cop amb el tot terreny fins a Espot. Mentre baixàvem, el taxista ens va fer fixar amb un cérvol amb unes cornamentes de gran mida, allà, assegut en una clariana. Majestuós! Llavorsí, on la Noguera Pallaresa el travessa de punta a punta. L’aigua sempre hi és present. L’escola té 16 alumnes.

Últim dia, el nostre descens. Si dos descens: un direcció cap al Congost de Mont-Rebei, d’on guardaré una plàcida passejada amb barca. Pensar que baixes per una banda per Catalunya i per l’altre l’Aragó. Està format per la Noguera Ribagorçana i les parets de la serra del Montsec d’Ares (Catalunya) del Montsec d’Estall, amb una alçada de 500m Espectacular! Seguim baixant fins al Monestir de les Avellanes on parem per dinar. Seguim baixant fins a Penelles, poblet de Lleida que, per fer una crida a la gent per repoblar-lo, hi ha muntat des de fa 5 anys, la participació de pintura mural i graffitis en les parets seleccionades del poble a pintors i artistes locals, del país, d’Espanya, Europa i del Món, i d’aquesta forma donar-lo a conèixer. Hi ha autèntiques meravelles. Si ha d’anar. Pugem de nou i per última vegada al bus, on ens conduirà al nostre gran (perquè és gran) conductor CONRAD, al nostre estimat poble d’Arenys de Mar.

Anna Cucurull i Coll