Enguany, viatge de proximitat

 - El Pirineu català - 

Llastimosament al juny no poguérem anar a Budapest. No cal pas que digui el perquè. Tothom té clar que estem patint un 2020 estrany i malalt. La pandèmia del virus coronat ens va fer la llesca tant com va poder i saber. Ens va maltractar a tots plegats i això tan petit, aquest virus invisible, ha trastocat tots els plans i tota la societat. Budapest queda guardat per quan retrobem la normalitat i la vaccinació pugui ser distribuïda de manera generalitzada.

Tertúlia literària al Molí de l'Oli de la Pobla de Segur

Estava convençut que aquesta raresa sanitària impediria que aquest any 2020, malalt gairebé en tots els seus mesos, de fer cap viatge amb la Biblioteca arenyenca. Era una llàstima perquè en portàvem una dotzena de fets i no hi havia cap raó tècnica per trencar el ritme d’uns quants  lectors arenyencs que esperen el viatge de l’any per fer un canvi d’aires i per fer un exercici de companyerisme però, vet aquí, que la Biblioteca no es rendeix mai i que sempre acaba guanyant la partida. No era possible creuar fronteres però si que va resultar plausible fer una escapada de pocs dies al Pirineu català.

Trobada amb l'escriptora Maria Barbal

Iniciàrem el recorregut amb el Tren dels Llacs, que és un itinerari molt bonic de fer amb vagons dels anys cinquanta que són estirats per una locomotora Dièsel. Ara l’esquerra, després a la dreta, per tornar a l’esquerra i així a tot el trajecte s’obren uns paisatges magnífics d’aigua i roca calcària. Els pantans de Camarasa, Cellers i Sant Antoni ofereixen unes panoràmiques molt ben endiumenjades. Travesses ponts i passes per la foscor dels túnels i en un tres i no res ets a la Pobla de Segur, que és on aquest tren queda mort. Allà ens esperava l’autobús per dur-nos a Salàs de Pallars on visitàrem les “botigues” de la mà d’en Sisco Farràs, que és un personatge autèntic, visionari, il·luminat... en fi, un d’aquests personatges que tant m’agraden a mi. Havent dinat fèiem la tertúlia al Molí de l’Oli, a la sala modernista, on la Maria Barbal va explicar-se la mar de bé per orientar-nos al moment d’enfrontar-nos a les seves novel·les. Com sempre la tertúlia va ser participativa i interessant. Tancàvem la jornada visitant la fàbrica de licors Portet i fèiem un tast de l’arxiconeguda Ratafia dels Raiers. A una hora prudent arribàvem a l’hotel d’Escaló que allà hi pernoctaríem totes les nits. A mi em va tocar una habitació, a dalt de tot, escalfada a base de bé, folrada amb fusta, molt d’alta muntanya, que quan obria la finestra senties i veies la Noguera Pallaresa que baixava contenta i abundosa.

Retaule de l'Església de Son

Férem visites al Parc Nacional d’Aigüestortes amb la muntanya màgica dels Encantats que s’emmiralla, presumida com és, al llac de Sant Maurici, i a la Plana de Son, que amb molta vocació i pocs recursos, alimenten a una sèrie d’animals salvatges i els ajuden a recuperar-se per si algun dia poden retrobar la sempre tant merescuda llibertat. Férem cap a l’Ecomuseu d’Esterri d’Àneu, que per vegades que l’hagis vist – en el meu cas ja en porto mitja dotzena – sempre acabes aprenent alguna cosa nova, alguna cosa que se t’havia escapat en visites anteriors. Ens passejàrem per Llavorsí i Son, aquest poblet instal·lat pràcticament a 2000 metres d’altitud és d’una bellesa enlluernadora. L’esglesiola té un encant particular i hi entra una llum gairebé miraculosa i fa que les pintures de l’altar, d'un retaule del més pur gòtic i les que l'acompanyen, a manera de sanefa, siguin celestials. Son és un tros de paradís instal·lat en aquest nostre Pirineu. 

Trepitjant la neu a al Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici

Ens entaulàrem a les millors taules de la comarca i menjàrem els productes pallaresos més recomanables. Férem passejades nocturnes per mirar de ben pair el sopar. Organitzàrem xerrades i conferències. Improvisàrem jocs per passar l’estona, aquella estona que no ens quedava. En fi, quatre dies que s’esfumaren sense adonar-nos-en. Renovàrem l’aire i les idees i carregàrem les piles per tornar a la rutina del dia a dia amb un somriure dibuixat a la cara.

Abans de tancar el viatge encara tinguérem temps de descobrir els murals fets graffitis del poble de Penelles, a tocar de Tàrrega, que va ser un punt final ple d’exotisme i divertiment.

Murals a Penelles

A quarts de nou del vespre l’autocar ens deixava al Calisay. El viatge s’havia fet curt. Tots en volíem més però haurem d’esperar un altre any i que aquest maleït virus abandoni la seva feina. Així sigui!

Pep Quintana i Riera