JOYCE L’IRLANDÈS
Irlanda és un destí verd i
gloriós. Una illa lo suficientment gran com per bellugar-t’hi amb llibertat i
lo suficientment petita com per encabir-t’hi sense estrès. Nosaltres ho vàrem
recórrer no pas de dalt a baix ni tampoc d’una banda a l’altra però si que
férem uns quants quilòmetres per poder dir que hem trepitjat el país amb ganes
i que hem fet una descoberta important.
Aquesta vegada el protagonista va
ser James Joyce sobretot amb la lectura de la novel·la Retrat de l’artista adolescent i els contes deliciosos i magnífics
dels Dublinesos. Reconec públicament,
i doncs em confesso del meu pecat, de falta d’ambició literària perquè la
novel·la no l’he llegit i no ho he fet perquè les narracions curtes que
constitueixen el llibre dels Dublinesos
se m’han endut. És un llibre que em vaig llegir primer i rellegir més tard i
aquesta relectura em va robar el temps que tenia previst de dedicar a el Retrat de l’artista adolescent. Tant se
val! Ara el que faré, segurament, serà enfrontar-me a la seva obra monumental Ulisses. Els uns em diuen que és
indispensable i els altres afirmen que no es pot llegir per higiene personal.
Jo vull tenir el meu propi criteri i em miraré d’endinsar-me a aquest llibre i
afrontar amb valentia la història increïble de 24 hores intenses. No em vull
pas fer l’home: si quan porti unes pàgines se’m fa una muntanya i no el puc
mastegar de cap de les maneres la cosa quedarà en l’intent, abandonaré la lectura
per sempre més. Però ho provaré.
El viatge que un any més la
Biblioteca de casa nostra ha organitzat ha provocat, que després de 70 anys de
vida personal, m’atreveixi amb aquest Ulisses
indispensable pels uns i abominable pels altres. Aquesta vegada Joyce l’hem
viscut d’aprop. Coincidíem a Dublín amb el dia Bloomsday i fins el nombrós grup bibliotecari arenyenc ens disfressàvem
d’època per festejar la celebració amb tos els ets i no pas pocs uts. Tots plegats,
envernissats dels anys de la postguerra mundial, fèiem un goig que tombava.
Amb el d’enguany són onze els
viatges que hem realitzat. Onze vegades que hem trepitjat els paisatges que
prèviament hem llegit. I onze vegades que hem comprovat fins allà on s’ajusta
la realitat a la ficció. Son viatges que s’han consolidat a base de bé. Com
aquell qui diu, ens els treuen de les mans. I tot plegat fa pensar que amb el
de l’any que ve, que arribarem a la dotzena, i que això, ara com ara, no té ni
fi ni aturador. Durant els dies del mes de juny que vàrem dedicar al recorregut
literariturístic irlandès no ens va ploure, no va fer fred ni tampoc calor. La
climatologia s’ha comportat i ens ha permès de fer tot el que estava previst
sense cap inconvenient ni entrebanc. Hem fet mar i muntanya. Hem fet petits
municipis i grans ciutats. Vàrem participar d’una tertúlia literària molt ben
organitzada a on la veu cantant la portava l’Anna Laribal, una arenyenca feta
irlandesa de fa un parell d’anys. Visitàrem la fàbrica de cervesa Guinness i
participarem activament d’un tast gairebé professional.
No vull pas fer ara un inventari del que ha estat el viatge. Vull constatar senzillament que una vegada més ens ho hem passat la mar de bé i que avui, retornats a casa, som una mica més savis i una mica més feliços. Tots plegats, els participants, ens estimem una mica més. Sincerament espero amb ànsia el viatge que farà dotze!
Pep Quintana i Riera
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada