dilluns, 15 de juliol del 2013

El Marroc, per Teresa Fàbregas. Cròniques de Fes.


Feia anys que volia visitar el Marroc i finalment he tingut l’oportunitat de fer-ho; sabia que m’agradaria i així ha estat. La gastronomia m’ha encantat, he après algunes paraules més però reconec que se’m fa difícil recordar els mots. Els paisatges del Riz, aprop d’Ifrane, muntanyosos, de vinyes i oliveres són plens de contrastos, l’arquitectura i cultura són molt interessant.

Poca estona després de volar, ja veiem els hivernacles d’Almeria, el Mar Mediterrani i el travessem cap a l’Àfrica, ja som al Marroc. Arribem a Fes, ens fan una recepció a l’arribada no sabem si és broma o què però sembla ser que som els passatgers número un milió, rebem roses, pastes i té; tot boníssim. Bon començament.

La passejada pels boscos de cedres, al Mig Atles, es d’agrair; ens sorprenen els macacos de Barbaria i podem veure trets molt semblants a nosaltres, com protegeixen les cries, com juguen, com s’abracen. El llac que visitem té un color blau, sembla que estem a Suïssa i com a record inesborrable la companya més gran del viatge passeja dalt d’un cavall, això és força!




A Meknes hem entrat a l'única mesquita dels país en que es deixa entrar als que no són musulmans, sembla ser que la llei la va fer un occidental, coses que passen! Visitem unes cavallerisses immenses, graners imperials, pous, muralles i portes fortificades i monumentals.
També visitem les ruïnes romanes de Volubulis, les situades més al sud, són molt extenses i tenen uns precisos mosaics relacionats amb la mitologia i la sensualitat. L’entorn recorda a la Toscana i comprovem com en sabien els romans de buscar els llocs adequats per una ciutat, per un conreu…

Passejar per la Medina de Fes ha estat fer un salt en el temps, hem anat a parar al segle IX. La Medina té, diuen, uns cinc mil carrerons, perdedors i alguns estretíssims, només hi passa el cos d’una persona. Tot passejant hem de decantar-nos quan apareix un burro ben carregat o un carro, ens avisem i els deixem passar. Els carrers es divideixen per oficis, hi ha on venen menjar: dàtils, carn de camell, de xai, olives, galetes dolces; on venen roba i sabatilles; els fusters, els dels tints, de la pell…els ceramistes són fora la Medina, fan peces a mà, úniques, des de tasses, rajoles fins fonts pels patis… vam visitar una farmàcia bereber…



A la plaça dels calderers ens sentim privilegiats podem visitar la biblioteca Kairaouine que és molt rellevant al món islàmic i quasi només la poden visitar els àrabs. Nosaltres aconseguim dos permisos especials i hi entrem, podem veure diferents manuscrits, els més antics són una Bíblia procedent dels coptes d’ Egipte, també llibres de remeis contra malalties d’en Maimunides. Ens el llegeixen i els consells veiem que són útils avui en dia.



Quan visitem els curtidors de pells, destaquen els colors dels tints: vermell de la rosella, verd de la menta, groc del safrà en petits pous fan una mena d’espectacle dels homes amb les cames nues sorprenent, però no sé si a occident es permetria…

Enmig del barri, contrasta alguna madrassa pobre i petita  amb la Medersa de Bouanania, de gran bellesa. També al barri dels jueus, vam visitar la sinagoga i van veure on feien els batejos. Sembla ser que els jueus tenen cases amb finestres i balcons ofertes al carrer mentre que els marroquins les façanes, tant de cases com palaus, són discretes mentre que l’interior pot amagar grans meravelles.



Les olors marquen alguns moments, és vomitiva la dels tints de pell, sort que ens donen menta per posar sota el nas, també la ferum de burro, i la de les parades de carn, a vegades és fortíssima.

En canvi, l’olor de la seva gastronomia és boníssima, la dolçor dels pastissos de mel, el te amb menta, la taronja i plàtan amb canella. La tajira (atuell de fang amb tapadora de forma cònica) on couen pollastre o xai, llegums, o cuscus a foc lent amb oli i espècies. Amanides de vuit plats amb llegums, hortalisses i espècies. 

                                                                                            Imatges: Teresa Fàbregas

Altres contrastos són els palauets o riads on dinem o sopem, amb fonts, mosaics, rajoles, catifes de fa molts segles, on ens descalcem per trepitjar. També escoltem música andalusina, veiem els balls típics i instruments, l’Agustí ens fa una exhibició de com portar un barret i fer rodar la borla.

Com a intercanvi, coneixem la gent de l’Instituto Cervantes, joves marroquins que aprenen espanyol i sabem forces llengües més. Tenen ganes de xerrar, intercanviar i treballar i viure a Europa. Constatem que viuen en un món marroquí més obert, on la dona i sobretot a la ciutat és més lliure, però també hi ha referents culturals que hi són presents i que no poden canviar. Parlem molt de “la mirada baixa”, com a forma de respecte als pares o autoritat; aquí veiem els matisos diferents però tot és cultural. Es difícil trobar-se entre dues cultures i viure enmig d’elles. Parlem del Marroc com a país desesperançat, en què falta una mica d’esforç per part de tots perquè vagi millor, una mica com els personatges del llibre. També coneixem les professores d’espanyol de diferents llocs de l’estat i podem veure com viuen i la seva bona adaptació al país. Els guies, amb els seus diferents estils ens acaben d’ajudar a conèixer una mica més aquest poble tant diferent  però que alhora tenim tan proper.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada