Facebook Flick Google RSS

divendres, 14 de juny de 2013

El llibre que ens ha portat a Fes, per Paquita Zaragoza. Cròniques de Fes.

El llibre que ens ha portat a Fes,  Amb la mirada baixa de Tahar Ben Jelloun, ha possibilitat un intercanvi de punts de vista amb un grup persones, la majoria universitàries, sobre aspectes centrals del llibre com són el paper de la dona en el món islàmic, les relacions familiars, la immigració, el xoc cultural i els berbers, ja que el lloc de procedència de la protagonista del llibre és un poble berber.


Algunes frases pronunciades sobre la dona i la família o situacions observades al carrer reflecteixen com és tractada:

" Les dones s’han de protegir perquè no puguin temptar o ser temptades"
" El festeig no està ben vist, és una falta"
" El matrimoni l’han de decidir els pares"
" Entre els matrimonis decidits d’una altra manera hi ha moltes separacions"
" Un home divorciat pot tornar-se a casar però una dóna queda " marcada"
" Una dóna no pot sortir més que amb el seu marit ni donar la ma a cap home, ni que sigui un familiar"
" La dóna pot sortir de casa per veure la seva família, amb permís del marit i amb una durada màxima de dos dies"
" La mirada baixa és senyal de respecte de la dona respecte el marit però també dels fills respecte els pares"

Aquestes afirmacions van ser fetes en grup o individualment, nosaltres vam expressar el nostre punt de vista.
Al carrer vam veure molts cafés plens d’homes ben asseguts cara a la gent que passava i prop d’aquests cafés, placetes amb les dones vigilant les criatures.
Aquestes postures es mantindran o és qüestió de temps?
Recordo que de petita al café del costat de casa no hi havia més que homes, encara sembla que sento el soroll de les fitxes de dòmino!! Molt més cap aquí, amb les reformes de la litúrgia promogudes pel Concili Vaticà II, alguna persona gran exclamava : i si al donar-se la pau ( donar-se la mà) coincideix un home i una dona?

Els berbers o amazics

També vam parlar, considero que superficialment, del berber com a idioma. Es van exposar opinions contraposades entre un assistent que afirmava que estava tot per fer i la del nostre guia marroquí que parlava de normalitat. Aquest tema m’interessa particularment per la similitud amb el procés de recuperació del català.

Els actuals estats del nord d’Àfrica són vistos globalment com la part occidental del món àrab però la realitat no és aquesta, hi ha un renaixement de la identitat dels pobles amazic, els habitants autòctons d’aquesta zona, conquerits i islamitzats pels àrabs procedents d’Aràbia que els va anomenar berbers, terme despectiu que significa bàrbars.

El poble amazic té una llengua i una cultura mil·lenària que ha sobreviscut primer a la romanització i després a l’arabització del nord d’Àfrica a través de la tradició oral.

L’actual monarquia marroquina és descendent del Profeta, per tant de nissaga àrab. La llengua i la cultura àrab, segons els arabistes, són sagrades, per tant els hi correspon el monopoli encara que la majoria de la població és amazic i no àrab.

La recuperació de la llengua escrita i el seu conreu culte no es va iniciar fins a mitjan segle XX, quan es va crear el Congrés Mundial Amazic que no dubtà en denunciar un colonialisme intern, una situació d’apartheid, un genocidi cultural. Aquest moviment promou la recuperació de la consciència com a poble dels amazics i l’ús generalitzat de la seva llengua que passa, primer, per l'elecció de l'alfabet que s'ha d'utilitzar: el tifinagh ( sistema alfabètic propi), l'àrab o el llatí. Actualment es fan servir tots tres, encara que l'opció que sembla tenir més possibilitats és l'escriptura llatina, acompanyada d'un ús simbòlic del tifinagh. L'elecció d'una o altra pot ajudar més o menys a la generalització de la pràctica de la llengua escrita.


La bandera amaziga va ser proposada per l'Acadèmia Amaziga i adoptada el 1998 pel Congrés Mundial Amazic. El blau representa el mar Mediterrani, el verd fa referència a la natura i les muntanyes i el groc representa el desert del Sàhara, mentre la lletra aza vol dir home lliure.
El 2001, l’actual rei Mohamet VI, va crear l’ Institut Reial de la Cultura Amaziga (IRCAM) per convertir l’amazic en llengua nacional i oficial, i es va comprometre a promoure la cultura amaziga en l’espai educatiu, sociocultural i mediàtic.

A partir d’aquest discurs es van obrir alguns espais a les escoles i es van fer petits avenços per obra del voluntarisme, de la militància, sense cap mena d’ajut oficial, ni econòmic ni logístic, segons afirmà Ahmed Boukous, director d’IRCAM.
El 2004 la televisió emetia programes en amazic però no va ser fins l’any 2010 que es va crear un canal de televisió oficial. A la Universitat es va crear un màster de cultura amaziga, inicialment, sense pressupost, malgrat l’èxit d’afluència d’estudiants. El renaixement cultural amaziga va fent camí.
La nova Constitució aprovada l’1 de juliol de 2011, entre d’altres canvis, va atorgar a l’amazic l’estatus de llengua oficial al Marroc, al costat de l’àrab.

La normalització de l’amazic, va dir el Govern del Marroc després d’aprovar la nova Constitució, haurà de ser “mitjançant un procés gradual a través d’una llei orgànica que definirà les modalitats de la seva integració a l’ensenyament i als sectors prioritaris de la vida pública, i perquè pugui exercir plenament el seu paper de llengua oficial en el futur”.



Quina és la situació actual? De normalitat com deia el nostre guia marroquí o està tot per fer com afirmava un assistent a la tertúlia?
Vaig encetar converses, fora del grup sobre els berbers i la seva llengua, però van acabar amb “ tots som magrebins”, “ els berbers són gent guerrera”, “a l’exèrcit gairebé tots són berbers per això el rei és el cap militar”, “ si vas amb berbers, val més que siguis tu el que vas al darrere, són venjatius” ( Aquesta darrera afirmació va ser feta amb sornegueria, com qui explica un acudit ). Tòpics que es diuen sense pensar gaire??

Al món hi ha més de vint milions de parlants d'amazic (Linguamón, Casa de les Llengües, diu que n'hi ha més de vint-i-set milions i mig). Aquesta llengua també es molt parlada a casa nostra: hom estima que el 80% de la gent de procedència marroquina que viu a Catalunya és amaziga. És així que l'amazic és la tercera llengua de Catalunya, amb més de 175.000 parlants, darrere solament del català i de l'espanyol, les dues llengües oficials. La comunitat amaziga és present en uns quants punts del territori: comarques d'Osona (Manlleu, Vic) i del Baix Llobregat (Cornellà, Sant Feliu, Sant Boi), ciutats de Mataró, d'Olot, de Terrassa... A Cornellà es concentren els amazics provinents de la serralada de l'Atles.

El jugador holandès del Barça, d'origen marroquí, Afellay ha originat una onada d'admiració entre el poble amazic per lluir els colors de la seva bandera en la celebració de la Champions.  La bandera que lluïa Afellay no està ben vista pels marroquins que no són berbers. De fet, no ha estat fins a l'arribada de l'actual rei Mohammed VI quan s'ha deixat de perseguir una mica l’ idioma amazic. «En això, els catalans i els berbers ens assemblem», diu Rachid Ahmidouch, president de la penya barcelonista Rifenya Alhucemas.







0 comentaris:

© 2014 Bibliom@renys | Distributed By Free Blogger Templates | WP Wildweblab converted by Bloggertheme9
Powered by Blogger.